La fi de l'antic règim
Ens trobem davant del principi de la fi d'un sistema basat en el creixement il·limitat del consum, el predomini del capitalisme occidental i la prosperitat d'amples capes mitjanes d'un més o menys generós estat del benestar o en la versió anglosaxona de gernacions de microaccionistes. Anem cap un món on caldrà innovar basant-se en la reutilització de materials i productes, l'energia renovable, un repartiment de poder multipolar de predomini asiàtic i un estat basat en la garantia dels drets bàsics, el retorn de models cooperatius i mutuals d'ajuda entre les capes populars i mitjanes i el pas cap al benestar de la frugalitat en comptes de l'opulència.
En aquest marc de canvi de sistema social i econòmic, que comportarà canvis de règim polític, un cop més la societat catalana es veurà obligada a abordar ambdós reptes amb una incòmoda companyia que no fa ni deixa fer: la de l'Estat espanyol. Ens trobarem davant la necessitat de respondre àgilment, creativament i alhora preservant els interessos legítims de la majoria de ciutadans en la seguretat i la prosperitat. Però d'altres interessos aliens, sempre garantits pel seu monopoli del poder coercitiu que és l'Estat espanyol, remaran en direcció diferent de la nostra. Ara no estem en una conjuntura qualsevol, en què qui dia passa any empeny. Només un programa transversal de canvi social a l'entorn de la creació de l'estat català pot evitar la definitiva periferització i depauperació de la nostra societat.
Rellegia aquests dies els esdeveniments de fa 165 anys a l'inici de la Guerra dels Matiners, que va tenir ben poc de carlinada i molt de revolta social i nacional transversal contra la implantació del nou règim anomenat liberal, centralista i al servei de l'oligarquia financera, terratinent i de la gran indústria. La crisi de l'antic règim va posar les bases per construir el mercat nacional espanyol i d'una nova aliança de classes dominants amb el reciclatge de l'antiga noblesa i l'ennobliment de la nova burgesia industrial. Perjudicats en els extrems: les capes populars agràries desproveïdes de les terres comunals, dels usos compartits de les propietats eclesials o senyorials i atrapades pels nous impostos en espècies, o bé les noves capes obreres fruit de l'emigració del camp a la ciutat amb situacions precàries de treball sense cap coixí social ni familiar com el que tenien al camp. Els primers, utilitzats per la fracció reaccionària de les capes altes i l'església com a carn de canó de les partides carlines; els segons, molts cops carn de canó de les milícies urbanes destinades a imposar el nou ordre “liberal” burgès arreu. Per moments, pocs, els sectors populars enfrontats ideològicament compartiren els interessos comuns: lluita contra nous impostos o consums, contra les lleves obligatòries, contra la precarització dels llocs de treball, contra la centralització de l'Estat (creació de les províncies, de la Guàrdia Civil 1840, llei castellanitzant d'educació 1845, d'administració local per la qual els alcaldes eren nomenats pel Rei en pobles de més de 2.000 habitants).
La crisi econòmica i de preus que culmina un cicle negatiu 1815-1847 acabà d'afavorir que a Catalunya des del 1830 a finals dels 40 se succeïssin revoltes antiestatals i contràries als efectes socials d'uns canvis que sobre el paper es pintaven com de progrés. Proclamacions d'Estat català i de República, crides a l'abolició dels privilegis aristocràtics a les ciutats; i al camp preservació d'antics drets i els furs de Catalunya. Sabrem 165 anys més tard, per sobre divisions ideològiques, les classes populars, la majoria social de Catalunya, trobar un programa comú de canvi de règim, canvi de sistema i canvi d'Estat?