Les classes i les nacions
Enmig de la gran crisi de l'esquerra arreu del món es compleix un aniversari de les protestes a la plaça Tahrir, l'aixecament popular que ha propiciat un canvi de règim a Egipte, encara amb resultats incerts pel que fa a l'aprofundiment o no en un règim de les llibertats capaç de satisfer les expectatives de les classes socials oprimides sota el règim de Mubàrak. Una nova ona llibertària semblava aixecar-se, i ens mostrava, almenys en la primera embranzida, que els desitjos de participació i de llibertat política no són només una peculiaritat cultural d'europeus i nord-americans. Que totes aquestes bones intencions no acabin naufragant en un nou sistema autoritari d'arrel religiosa o militar està encara per veure, cosa que desperta el somriure irònic de tots aquells que ens volen fer creure que hi ha un impediment natural en certes cultures a l'hora d'apropar-les cap a formes liberals de vida en comú.
Potser el que passa realment és que davant l'arribada d'unes dinàmiques més obertes a societats tancades o tradicionals hi ha, com a resposta, un replegament tradicionalista que es mira amb recel les formes de vida tallades sota el patró occidental, els estils cosmopolites que no coneixen fronteres a l'hora de captar, per seducció, noves maneres de ser i de comportar-se entre classes socials d'espectre mitjà, que acaben exhibint noves demandes ciutadanes. Les peticions de llibertats són percebudes, doncs, com a agressions culturals que només fan que atiar un islamisme polític identitari que farà de mal confortar si el que es pretén és treballar per una política laica.
Tot això, però, va despertar, entre nosaltres, la cèlebre “indignació”, un moviment popular mimètic del que s'exigia al nord d'Àfrica. Com ha dit algun analista, tot recordava el maig del 68 però a l'inrevés. Si llavors els estudiants pretenien aixecar un món diferent del dels pares, ara el que es pretén és que el món dels pares –amb les seves seguretats, les seves perspectives previsibles– es mantingui idèntic per als fills. La crisi del 2008, en aquesta línia, ha fet replantejar-se moltes antigues certituds: la gran estafa financera, però, no ha provocat un ressorgiment d'una esquerra amb respostes clares –més enllà d'un populisme que no supera la gesticulació de les places– sinó una pujada, electoralment visible, d'una dreta que ha sabut embolicar-se amb les diverses banderes nacionals allà on l'esquerra parlava de classes socials que eren erosionades.
Francis Fukuyama, que va fer-se cèlebre arreu del món amb la seva tesi sobre la fi de la història, es despenjava aquest mes de gener passat amb un article a la revista Foreign Affairs en què afirmava ben clarament que la solidesa de les nostres democràcies ha descansat des dels orígens en unes classes que actualment no n'estan sortint benparades. Això, a més, se suma a un programa d'esquerres escarransit i sense perspectives: “L'autoritat ideològica en temes econòmics ha caigut en mans de la dreta llibertària” [...]. L'absència d'una contranarrativa progressista creïble no és sana, perquè la competència és bona per al debat intel·lectual tant com ho és per a l'activitat econòmica”.
Per a la reconstrucció d'un discurs d'esquerres que superi la ganyota indignada –abocada a la llarga al nihilisme polític– Fukuyama apunta algunes coses interessants. El primer és ser conscients del problema: sense classes mitjanes no hi ha democràcia liberal sostenible a llarg termini, i és aquesta la que pot veure's perillar enmig de la situació present. La socialdemocràcia apostava per l'estat del benestar per protegir aquesta classe, però ara s'ha de redissenyar tot el sector públic, a més d'impulsar tota mena de mecanismes per posar fi al domini de l'economia i dels grups d'interès sobre el conjunt de la política. Molts són els que s'han afanyat a recordar-nos que res tornarà a ser com era per culpa d'aquesta crisi; i potser podem citar allò que va dir Kenneth Galbraith: “La fi ha arribat, però encara no és a la vista”.
L'objectiu ja no hauria de ser la riquesa nacional total, doncs, sinó la formació i perdurabilitat d'aquestes classes mitjanes. I és aquí on entra el nacionalisme; ja no és la classe sinó la nació la que vol defensar els seus interessos. No parlem d'això quan ens adonem que el “nacionalisme de butxaca” –és a dir, el dels diners que agermanen més enllà de les identitats– ha aconseguit engrescar capes cada vegada més grans de ciutadans? L'interès nacional es perfila com a substitut de l'anacrònic interès de classe com a activador d'un discurs polític engrescador o simplement creïble. La passada victòria electoral del PP no és tant un triomf dels conservadors o un fracàs dels socialistes com una migració cap a una espanyolitat que el PP sap fer lluir amb més potència.
Tots els discursos polítics hauran de tenir en compte aquest horitzó; l'esquerra no pot esdevenir ara la que vetlla per dinàmiques redistributives insostenibles, perquè això li faria ocupar el lloc dels conservadors. Són aquests els que ara prometen creixents estàndards de vida, a més de seguretat i aquest “reconeixement” –honor– que implica sentir-se identificat amb una comunitat respectada, que vetlla, a més, perquè no acabem sent titelles d'altres nacions o dels interessos financers d'algun entramat bancari invisible. I tots plegats podríem relaxar el discurs, i més enllà de dramatismes, treballar a partir del sentit comú. Només això ja seria revolucionari.
