S'ha aixecat la veda

A les ciutats passen desapercebudes moltes coses de la vida diària que tenen a veure amb les relacions humanes, per exemple la vida en comunitat, els costums locals, les relacions més enllà de les famílies, en el treball i en les associacions cíviques, les aficions, la pràctica dels esports o el veïnatge. Hom es tanca a casa i la televisió substitueix –malament, és clar– bona part d'aquelles relacions, aficions, amistats i altres accions que ajudaven a passar la vida. Aquest llarg paràgraf que retira un xic a sermó tot plegat és per dir que la veda, en un poble, és percebuda. En una ciutat, veda té poc significat i segur que per a molts és una paraula sense sentit. S'ha d'aclarir que veda és el temps durant el qual està prohibit de caçar, de pescar o de pasturar. Així de senzill!

Quan Franco va veure que coronar-se rei ell mateix era massa fort, sortí amb quelcom amb què s'atrevia: instaurar la dispersada monarquia, desterrada per les dues repúbliques i els brots de democràcia que havien iniciat la conquesta dels cors dels espanyols. És recordat el teatre que enginyà els anys de cultiu del reiet i la paciència infinita –per nassos– del que s'hauria de coronar. Rodejà el procés d'una veda total. Ningú s'atreví a fer mai ni la més petita crítica de l'afer o de les persones. O s'escrivien lloances sense ironia, o es callava. Destronada la dictadura i instaurada la democràcia, havia variat ben poc el procediment. Algun acudit i escrits amb més ganes de dir que en realitat de fer havien estat tot el que s'havia sentit, llegit o vist. Seguia la mitja veda.

Vet ací que fa uns mesos l'actuació d'un dels gendres –l'altre s'ha fos– ha aixecat un munt de pols i ha motivat els mitjans de comunicació al crit de: “S'ha acabat la veda!” A la vegada, hi ha algunes institucions que senten debilitat per la monarquia i s'hi arrimen com un pegat antitabac a l'anca. Llegiu-hi la immarcescible fundació principesca gironina. El Congrés, que és l'altar major de la democràcia, diverses vegades a l'any en dies assenyalats exalta, dóna corda i fa manetes amb aquesta cosa tan antidemocràtica com és la inoperant, caducada i inservible monarquia borbònica, hereditària, sense missió, meta, finalitat, tasca o bé responsabilitat, fruit del testament enverinat, maquinat pel dictador amb deliris de grandeses, autoerigit salvador de la pàtria. “Una, grande y libre”, adjudicant-li un premi de quaranta anys de dictadura i repetint allò de “¡Ni un hogar sin lumbre, ni una casa sin pan!”, mentre l'Espanya de la postguerra moria de gana.

Per què el poble ha de mantenir esplèndidament la seva privilegiada i cada vegada més perversa vida familiar? Ben relacionats amb molts països d'arreu del continent, fruit dels seus costosos i inútils viatges, per què no es busquen feina tots en un paquet, gendre inclòs? No s'han pas de desterrar segons l'antic costum. Que se'n vagin en pau.