La cacera

En el millor dels casos la cacera és, per als qui no en som aficionats, una fressa amenaçadora que t'empeny a sortir del bosc. En el pitjor, un perill real que et fa córrer com un conill i acabar rebentat com un porc senglar. La temporada s'estén cada any, ho hauria de saber qualsevol usuari pacífic de la naturalesa, entre els mesos de setembre i febrer, tots els festius, caps de setmana inclosos, i cada dijous. Aquest és el calendari del risc. No has de punxar gaire qualsevol caçador experimentat perquè lamenti que en els darrers anys la qualitat dels qui engrapen les escopetes s'ha degradat i que no sempre s'observen correctament les normes de seguretat. També s'han de reconèixer, alhora, els esforços de les associacions de caçadors per conscienciar els socis que cal anar, mai millor dit, amb peus de plom, i les batudes que fan per recollir cartutxos usats abandonats entre la bardissa. Però, a la vista dels cadàvers que fins ara s'han hagut de comptar, és evident que es tracta d'uns esforços fracassats. Per això cal celebrar la moció impulsada per l'Ajuntament de Maià de Montcal (la Garrotxa) que insta el govern de l'Estat a actualitzar la llei de la cacera, aprovada el prehistòric any 1971. No es tracta, com molt bé diu la moció, de prohibir la cacera, sinó de conciliar-la el màxim de bé amb els que entrem al bosc sense ganes de tastar la pólvora, de buscar un nou marc més segur on càpiga tothom menys els capsigranys que mai haurien d'haver obtingut permís d'armes ni tampoc els mormons radicals que neguen els beneficis indiscutibles d'una cacera ben regulada. L'última víctima, ironies de la mort, va ser un jove que collia arbustos dedicats a la confecció de corones mortuòries. Que sigui l'última gota vessada, el preàmbul definitiu d'una nova llei.