Lliberals

“La declaració del que és meu i teu és el fi primordial de les lleis d'Anglaterra perquè marca la diferència entre el súbdit i l'esclau”, escriu Sir Walter Raleigh al 1611. La tríada formada per la defensa de la propietat, la llei, common law i la sobirania del Parlament, cambra baixa, és en el que se sustenta la lluita “virtuosa” del poble contra la corrupció de l'absolutisme monàrquic que porta a
la mort Carles II al 1648 quan s'oposa
radicalment a acceptar la sobirania del poble i la superioritat de les lleis per
sobre de la voluntat del rei.

Hi ha un suport social i religiós que ajuda l'orgull del poble a sentir-se
poble i a controlar el poder del rei perquè, com escriu anys més tard John
Milton, “és just i legítim revoltar-se contra el tirà si aquest malmet i limita la
llibertat dels ciutadans”.

En aquest conflicte és la propietat privada la que dóna independència a l'home, que no depèn del sobirà ni tampoc de la noblesa per a la seva subsistència i pot expressar la seva raó sense estar condicionat i mediatitzat pel govern o el governant. No depèn econòmicament més
que de si mateix i la llei el protegeix
perquè aquesta està sempre per sobre
de qualsevol altra autoritat.

En una democràcia el govern, com diu Pérez Royo, té una legitimació present i subjectiva perquè es deriva dels vots de la ciutadania emesos en cada moment per la lliure voluntat dels votants, però la justícia es basa en una legitimació pretèrita i objectiva perquè es deriva sempre d'una llei aprovada en el passat i, per tant, vigent, i objectiva perquè es deriva d'un text que una vegada publicat té força per si mateix. És per això que aquesta doble independència del súbdit anglès en la democràcia imperfecta de la primera meitat del segle XVII, independent econòmicament per la seva propietat i independent socialment perquè és lliure en la seva voluntat que protegeixen les lleis, dóna força a la societat britànica, que s'avança a
la resta dels estats europeus en segle i mig, en definir les bases de la legitimació del govern i els seus límits, malgrat que
la història d'Anglaterra, com la de qualsevol altre estat, està sotmesa a avanços i
retrocessos que no estabilitzen la democràcia fins al segle XIX.

Un efecte no menor en aquest entorn polític és el fet religiós en el qual el presbiterianisme aboleix l'estructuració jeràrquica de les esglésies catòlica i anglicana i l'organitza sobre la base de parròquies autosuficients i independents on les múltiples sectes del puritanisme pacten la llibertat religiosa de manera inevitable, per la seva subsistència, perquè, com diu John Milton, “si no pensem tots el mateix, és més saludable, més prudent i més cristià que siguin molts els tolerats més que molts els obligats i forçats”.

L'enfrontament ideològic de Carles II amb el Parlament es basava precisament a determinar quin era l'origen de la propietat. Cowell, assessor del rei, va definir la propietat com el més alt dret que té l'home sobre les coses per exercir la seva voluntat: “En el nostre regne ningú pot tenir aquest dret tret del rei perquè totes les terres són seves encara que les cedeixi, arrendi o en delegui l'ús...” És obvi que els whigs i els levelers –els primers, origen dels lliberals, i els segons, dels republicans– no podien acceptar aquest principi perquè ensorrava la legitimitat de la seva llibertat i independència política respecte del rei. El conflicte va establir les bases per un conveni social que està en el fonament d'Anglaterra com la democràcia més moderna des de Grècia i Roma.

Al segle XVII la propietat era la de la terra, la revolució industrial no s'inicia fins dos segles més tard i per això és fàcil de defensar i identificar, encara que és cert que dels ciutadans anglesos no més d'un deu per cent tenien, per aquesta raó, dret al vot. L'abús de la llei i la falta del respecte per les institucions és més marcat al sud d'Europa i, contràriament, el seu respecte és especialment arrelat en el món anglosaxó, on el canvi se centra sempre més en l'evolució que en la revolució.

El fet que la “Petition of rights” al 1628, en què el Parlament anglès nega al rei Carles II els impostos que vol imposar, sigui simultània a la publicació pel comte duc d'Olivares, al 1624, en el regnat de Felip IV, de la Unión de Armas, impost obligat per la sola voluntat del rei per finançar les despeses militars i en la qual aquell li recomana al sobirà que “no debe ser solo Rey de Portugal, Castilla, Aragón y Conde de Barcelona sino que con consejo mudado y secreto reduzca estos reinos de que se compone España, al estilo y las leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si su VM lo alcanzara será el Príncipe más poderoso del mundo”, suposa un contrast radical del parlamentarisme i l'equilibri de poder amb l'absolutisme i el menyspreu per les lleis i tradicions dels pobles. És impossible que això no hagi deixat petjada en el caràcter dels governs i a la cultura i valors dels pobles...

El recent llibre de José María Lassalle sobre els lliberals constitueix un excel·lent recordatori de l'origen d'una realitat històrica, amb conseqüències socials, polítiques i econòmiques transcendents.

La conversió progressiva de la classe treballadora en la classe mitjana i l'aparició d'una nova classe de desvalguts socials des dels immigrants fins a les minories ètniques, treu força al concepte clàssic de proletari. L'aparició del nacionalisme, que porta a dues guerres a Europa en el segle XX, i la tecnologia, que dóna una major força a les elits i concentra en el seu entorn una major quantitat de riquesa, dilueix la força del socialisme, no per això menys necessari. De la mateixa manera, com diu Gellner, que els extremistes xiïtes mantenen que l'arcàngel Gabriel va equivocar-se en entregar el missatge diví a Mahoma en lloc d'Alí, els marxistes pensen que l'esperit de la història i la consciència humana han contribuït a l'error que el seu missatge que hauria de “despertar” la humanitat no es va entregar a les classes socials, que n'eren destinatàries, sinó a les nacions i això va fer que la reivindicació per la justícia social i la lluita de classes passés a un segon nivell d'importància després d'un període de setanta anys, curt si es compara amb la historia dels conflictes entre nacionalitats i estats, presents a Europa des de fa cinc-cents anys.