El Gran Fracàs

La perspectiva dels darrers seixanta anys dóna una certitud alambinada: cal remirar aquell passat per trobar claus per indagar quina actualitat ens toca viure. Potser si haguéssim esbrinat, en favor del país, la dèria de Felip II de col·leccionar nans (que no vol dir catalans disminuïts), ja sabríem com plantar cara al centralisme. O coneguéssim, a fons, l'obsessió del Borbó Lluís XIV per col·leccionar estàtues, que no li repliquessin, quan exclamava: “L'État, c'est moi”, mentre feia que la pedra de Versalles parlés del seu regnat. És a dir: avançar-nos al rumb de la historia, el qual sembla indefugible i una vulgar representació de fets anteriors o similars.

La darrera Gran Farsa l'encetaren els soviètics, ja abans de la Guerra Freda; fanàtics i amb un dubte central sobre la seva superioritat: Moscou es dedicà, a través dels partits comunistes i socialistes europeus, a difondre una quantitat considerable de desinformació per amagar la realitat estalinista. Els americans no eren conscients de l'abast de la maniobra; creien que Picasso o Pau Casals, com molts altres, intel·lectuals europeus, eren artistes mal informats i prou. Els americans, que, fins avui, mai no han tingut cap dubte de la seva superioritat, estaven massa enfeinats adreçant la seva economia i la de bona part de l'Europa occidental per adonar-se de la Gran Crisi que els hi queia al damunt. Però hi va haver un document que s'anomena El llarg telegrama, firmat per George F. Kennan, oficial encarregat d'intel·ligència, a l'ambaixada dels EUA a Moscou i dirigit al secretari d'estat a Washington, que inicià un dels canvis més profunds a la societat occidental. El document duia el segell vermell de secret i està datat el 22 de febrer del 1946.

En la secció cinquena d'aquest document, Kennan explicità la debilitat soviètica i proposava l'estratègia que havien de seguir els Estats Units. Tot mantenint que era un repte enorme, deia: “Estic convençut que és a les nostres mans resoldre el problema –i sense recórrer a la solució militar generalitzada.” És en aquest espai, des d'El llarg telegrama de 1946 fins a la nit del 12 d'agost de 1961, quan començà la construcció del mur de Berlín, que es desenvoluparen fets sobre les ofensives soviètiques i de la CIA per arribar al cor i a l'enteniment d'Occident que valdria la pena estudiar a fons.

Al marge de la crisis dels míssils a Cuba, aquest va ser el guió que van seguir els dos poders amb una llarga llista de instruments i de persones que van prendre posicions per defensar unes ideologies que poc, ben poc, tenien a veure amb les respectives realitats: Jean-Paul Sastre defensant el poder soviètic i executant el guió del partit comunista francès, mentre a l'altre cantó s'amplificava la feina d'Arthur Koestler amb l'emblemàtica novel·la Darkness at noon, preludi del que seria l'aportació definitiva sobre l'estalinisme més macabre: el gulag d'Aleksandr Soljenitsin. Va ser la mateixa CIA qui, des de les oficines de Washington Square, ajudà a publicar una revista cabdal: Partisan Review, òrgan contrasoviètic on van començar a escriure intel·lectuals com Saul Below o el mateix Orwell, que es consagrà amb la seva metàfora comunista, Animal farm. La llista de contribucions intel·lectuals seria enlluernadora, però el fill roig era que, per primera vegada, es feia servir la intel·ligència sense que anés acompanyada d'accions militars. Caldria un llarg i precís capítol per estudiar la presa de posició de persones com Isaiah Berlin, que mai no van confondre l'articulació de la llibertat amb un o altre predicament polític.

Barrejar la lluita per la llibertat amb totes les fal·làcies que s'han escoltat a Europa i s'escolten a Amèrica els darrers seixanta anys és paradoxal amb l'actual crit estatal: “Si us plau, no ens intervinguin. Jurem que no ens gastarem els diners que no tenim.” Sembla que tot ha estat un Gran Fracàs intel·lectual.