El rastre d'un somni
Les dèries dels catalans no deixen mai de sorprendre'ns. Pertot arreu on vagis, trobes el fruit inesperat d'alguna fal·lera personal que acaba construint un món sencer i que, molt sovint, acaba prestant un bon servei a la comunitat. Penso, és clar, en l'afecció impenitent pel col·leccionisme o en l'associació d'un grapat de lúcids o d'il·lusos que s'ajunten per perseguir plegats alguna causa, la que sigui, amb una fixació, un entusiasme i una constància dignes d'admiració. A vegades la causa ens agafa de molt lluny i molta gent deu pensar que resulta senzillament incomprensible que es puguin destinar tantes hores, tants diners i tants esforços a una dèria tan particular... Sens dubte, però, és un error mirar-s'ho així, ja que el nostre teixit social i els nostres coneixements compartits s'alimenten en una bona part d'aquest afany aparentment sense mesura.
Tots aquests preàmbuls vénen a tomb per explicar la meva darrera descoberta, que potser alguns lectors ja coneixen i que per a mi ha estat una autèntica novetat. Es tracta del Museu d'Esperanto de Subirats, que hi ha a Sant Pau d'Ordal, a l'Alt Penedès, un local atapeït de llibres, de revistes, de cartells i de fotografies que giren tots al voltant d'aquell somni d'un oftalmòleg polonès d'ara fa poc més d'un segle, el Dr. Llàtzer Zamenhof, d'aconseguir una llengua auxiliar internacional que trenqués les barreres de la incomunicació de la nostra torre de Babel. Gairebé tothom va aplaudir aquella idea en abstracte, però el somni no s'ha fet realitat i el món sencer ha acabat assumint com a inevitable que la lingua franca del nostre temps acabi sent la segona més estesa del món, que és tant com dir la del país més poderós del planeta. A Catalunya, ja ho sabeu, aquesta idea potser massa romàntica va florir amb una força certament notable, com ens han explicat Francesc Poblet i altres historiadors, i potser molts lectors recorden aquelles imatges de La ciutat cremada, la pel·lícula d'Antoni Ribas de 1976, on es veia un grup d'anarquistes practicant amb devoció i amb un aire més aviat conspiratiu una llengua nova que volia ser universal: es tractava, probablement, d'una imatge un xic tòpica, perquè ni l'esperanto era tan clandestí en aquells moments a Catalunya, ni tots els anarquistes d'aquell tombant de segle eren vegetarians, espiritistes, esperantistes o naturistes, com sembla que pensin alguns. Però, en fi, la imatge era potent i evocadora, i reflectia sens dubte una part de veritat.
I què hi fa, doncs, a Subirats un museu d'esperanto, ara que tan poca gent sembla recordar-se d'aquell somni utòpic d'universalitat? Doncs és el resultat d'una dèria, la de Lluís M. Hernández Yzal (1917-2002), un farmacèutic barceloní instal·lat a Sant Pau d'Ordal des de 1945 i que es va interessar per l'esperanto a finals dels anys cinquanta. Seguint el seu designi, va escriure's amb gent de tot el món i va començar a col·leccionar tota mena de papers escrits en aquesta llengua. L'any 1968 va inaugurar l'embrió del museu en una dependència de la seva farmàcia i va dedicar tot el seu lleure i els diners que va poder estalviar a anar augmentant la col·lecció. Finalment va edificar el nou museu, que va obrir-se el 1974 i on encara avui es conserven 25.000 objectes de diversa naturalesa (llibres, postals, cartells, revistes, fotografies, insígnies, xapes, jocs, escultures, etc.). Amb la mort de l'ànima d'aquest projecte, tot va quedar en un lògic estat de latència i paràlisi, però avui el museu s'ha revifat gràcies a l'esforç d'un grapat de familiars i amics. De fet, pot visitar-se, ofereix tallers i suport i ara mateix acaba d'inaugurar una exposició dedicada a Una setmana d'estiu després de la Setmana Tràgica, centrada en la celebració durant uns dies de setembre de 1909, a Barcelona, del V Congrés Universal d'Esperanto, amb l'assistència d'un miler d'esperantistes de diverses procedències. Un congrés, per cert, que els anarquistes d'aquell temps, en ple període de repressió i amb tantes ferides obertes, no volien que se celebrés de cap manera, però que en canvi convenia a les autoritats de l'època per fer la impressió de normalitat i de represa del pols d'una Barcelona i una Catalunya encara sacsejades per aquells “set dies de fúria” que van produir-se a finals del juliol de 1909.
Com sol passar sovint en aquesta mena de projectes, que comencen a mans d'una sola persona i que després acaben tenint una dimensió comunitària, el museu de Subirats té plantejat el problema de la seva continuïtat, de la seva projecció i del seu futur. I, també com de costum, les mirades es giren, com no pot ser d'una altra manera, cap a l'administració pública, que habitualment s'alegra de poder arribar a rebre un llegat tan valuós i alhora s'esgarrifa només de pensar en els costos permanents que això li pot representar. En el cas del Museu d'Esperanto, sembla haver-hi un ampli consens que el futur podria encarrilar-se de manera positiva si algun dia s'integra el fons en una biblioteca pública del municipi que l'Ajuntament té el projecte d'endegar... si és que, naturalment, s'acaben les actuals restriccions econòmiques i els pressupostos municipals poden retornar a un cert grau de normalitat.
Potser, doncs, caldrà esperar una mica, però valdria la pena que es pogués fer realitat aquest projecte, perquè s'ho mereix la vàlua objectiva del fons col·leccionat i perquè el museu no deixa de ser, encara avui i tants anys després, un rastre visible d'un bell somni.