Sílvia, la d'Amer

La seua figura era visible en tot de manifestacions, concentracions, actes, conferències i xerrades imaginables. Tant que sovint em preguntava com és que aquella dona era a tot arreu, on calia ser-hi per obligació i on anava ella per devoció. No s'amagava mai: era d'esquerres i independentista. Em diuen que fa quatre dies encara va anar a tancar-se a un CAP contra les retallades i tothom coincideix a remarcar que va ser una de les heroïnes de la marxa dels Deu Mil a Brussel·les.

Sílvia tenia un gest peculiar que no sé si sabré definir: entrava com des de darrere, alçant el cap des del coll tot mirant-te amb uns ulls que atordien. I sempre preguntava, demanava, inquiria, reclamava, convocava... Cada frase que eixia de la seua boca era un projecte. Molts d'ells explicats al seu facebook, al twitter, al seu bloc Indústries i caminars que ara ha quedat tan orfe com tristos i aclaparats estem els seus amics i companys. Perquè la Sílvia Martínez s'ha mort. Massa jove.

A voltes parlem del país en abstracte com si el país no tinguera cara. Però el país en té, de cares. Moltes. Són la gent que et fa anar amunt i avall, com ella. Un diumenge d'abril ens va arrossegar al Terricabras, el Xavier Mir, el Bilbeny i jo mateix fins a Amer per fer un míting de la consulta sobiranista. Feia solet i érem al mig de la plaça. Recorde que la Sílvia no s'estigué queta ni un segon: amunt i avall vigilava la megafonia, agraïa a la gent el vot avançat o enlairava una enorme senyera que van plantar al bell mig del poble.

La Sílvia Martínez, la Sílvia d'Amer, era per totes aquestes coses el país fet persona. Ella ha marxat i espere que ho haja fet com a mínim sabent, conscient, que molta gent hem estat contents i pagats d'haver-la conegut. Però la seua absència avui em fa pensar també en tantes i tantes Sílvies que tots trobem en cada poble i ciutat. En aquella gent sòlida que aguanta aquesta nació poruga i inspiradora que tenim, que sempre apareixen com per darrere, alçant el cap des del coll i preguntant, demanant, inquirint, convocant. Són, literalment, la nostra sort.