La contraportada
La tempesta perfecta
Les preocupacions mediambientals quedaran anorreades per les urgències de la crisi i les nacionals, pel partit que governa a Madrid
Han arribat el fred i les nevades i ens han trobat amb l'ànim glaçat i tremolós. Els més vells de l'indret diran que els rigors climàtics actuals no són res si els comparem amb els que l'any 1956 van mantenir aquestes terres un mes sota zero. L'any que a l'Empordà van morir les oliveres i la gent va abandonar els conreus per dedicar-se a oficis menys aspres. L'any en què, diuen, tot el país es va gelar: l'Onyar, les fonts, les ampolles de vi que es deixaven a l'exterior i fins i tot les onades, que van quedar prodigiosament aturades damunt la platja. Cadascú té el seu propi fred viscut però cap, es veu, és comparable a la de l'any 1956, i no cal discutir-ho.
Feta la classificació i reconegudes les superioritats, s'haurà d'admetre que, malgrat això, la fredorada que compta és la que s'experimenta, la que es viu en present, i ara mateix, aquí, l'ambient és extraordinàriament gèlid. El fred ha arribat amb una aclaparadora majoria absoluta i ens ha deixat glaçats. Començant pel somriure del nostre govern que a poc, després d'afirmar amb forçada satisfacció que ara sí que hi ha interlocutors fiables a Madrid, ha vist com les nuvolades inquietants envaïen el paisatge. El replantejament del pla hidrològic, la intenció de protegir les curses de braus, les limitacions a la llei de l'avortament, les frustracions a l'entorn de la titularitat de l'aeroport del Prat o les amenaces a la immersió lingüística, tot ha retornat amb impaciència, i ho ha fet amb el baf estremidor habitual que brolla de la dreta hispànica. Porten les reconsagrades calamitats de sempre al cos i si no fos perquè els uneix l'esperit thatcherià per la retallada a la cosa pública, costaria d'entendre com pot, el govern d'aquí, trobar complicitats amb el govern d'allà. A menys, és clar, que l'encertin aquells que han afegit a la cèlebre sentència sobre les similituds entre els espanyols de dretes i els d'esquerres, la que adverteix de les similituds entre els catalans i espanyols de dretes. Ha arribat el fred i probablement serà molt més devastador que el de 1956. De fet, sembla la tempesta perfecta. Les preocupacions mediambientals quedaran anorreades per les urgències de la crisi, les proteccions socials per l'ànima lliberal ara hegemònica a la península i les nacionals per la naturalesa essencial, incontenible, del partit que governa a Madrid. Ens haurem d'arrapar a totes les resistències, a la dels que recorren els carrers indignats, a les assemblees integradores i plurals que una multitud d'individus, cansats d'aquest país impossible, empenyen intel·ligentment i discretament cap a l'estat propi. I esperar que d'aquí a uns anys, quan el cicle del temps ens porti de nou l'excepcionalitat excitant de la neu, o empenyi avall els termòmetres per competir amb el fred i les històries de 1956, el clima d'aquestes terres sigui més benigne.