A casa

Tots els que van néixer a casa seva i van treure el caparró a aquest món guiats per les mans d'una llevadora, segurament experimentaran alguna connexió sentimental amb el cas de Caroline Lovell, l'australiana de 36 anys que defensava la supervivència d'aquesta pràctica i ha mort precisament quan paria al seu domicili. De totes les activitats que en el passat es feien a casa (les xocolatades dels aniversaris, les classes de repàs, les visites del metge de capçalera...), néixer és, és clar, la més transcendental. Però, amb el pas del temps, l'extensió de l'estat del benestar ha fet que preferíssim els llençols de paper dels hospitals a les flassades del dormitori particular, i tenir els fills a casa s'ha convertit gairebé en un exotisme antropològic, en un fet extraordinari mereixedor de documentals televisius i, ai, necrològiques australianes. Caroline Lovell reivindicava els parts a domicili pels embarassos de risc baix i exigia al seu govern línies d'ajut per fomentar la formació de llevadores. En l'actual context de retallades no reclamava pas cap luxe, al contrari: la fórmula que defensava permetria estalviar recursos hospitalaris, ara que les llistes d'espera i les habitacions enutjosament compartides ens semblen privilegis remots d'una època d'abundor que ja no tornarà. Però vivim en una societat que alimenta les pors, fins i tot la por a la nostra pròpia casa, encara que al costat hi tinguem una llevadora titulada, l'escalf de la família i la col·laboració franca del veïnat. Malgrat tot, Caroline Lovell va triar lliurement el seu camí i, mentre el succés no s'hagi aclarit ben bé, res permet pensar que en un hospital s'hauria deslliurat de l'aturada cardíaca que ha deixat orfe el seu nadó.