Síndic

Els últims dies del mes de gener han estat moguts. La dimissió del síndic de greuges de l'Ajuntament de Tarragona, junt amb les declaracions de l'arquebisbe sobre l'homosexualitat, el matrimoni i la violència de gènere, ens ha fornit d'un seguit de notícies que han ocupat capçaleres de premsa i minuts a la televisió i la ràdio. Altre cop Tarragona ha estat objecte de publicitat per un afer que no és una bona notícia. Ja ho sabem, que una notícia bona té el mateix impacte que una de dolenta. És cert que sortim a la premsa quan hi ha una fuita a la nuclear, un vessament de cru al port, una taca d'algun producte químic al poc que queda de riu Francolí. I també es cert que hi sortim per un crim, per ser on covaren l'atemptat de l'11- S, per qualsevol altra mala passada. De tant en tant les comarques meridionals apareixen als mitjans perquè són la seu del concurs de castells o perquè un s'ha calat no sé quantes dotzenes de calçots. Però hem batut el rècord amb l'afer del síndic. Feia temps que no havíem vist una situació tan esperpèntica en un càrrec que, al cap i a la fi, ha de fer un servei a la comunitat. No sé si la situació és més pròpia d'un poema satíric de Josep Maria de Sagarra, un film de Buñuel o Fellini, una obra de Valle Inclán o una comèdia de Pitarra. Però, si Cucut!, La Codorniz i L'Esquella de la Torratxa encara sortissin, s'hi abonarien, ben segur.