Abans

Cada cop escolto més entre la gent jove la idea o el convenciment que les coses ja mai més seran com abans. I ho diuen amb un deix pessimista. És a dir: donen per fet que el futur serà molt pitjor, com si la realitat anterior a la crisi fos el millor dels mons possibles. N'hi ha prou de repassar les notícies de les últimes dues dècades per adonar-se que, de millor, res de res: hi havia molts problemes greus per solucionar.

El que penso és que aquest futur que ara es veu tan negre serà diferent, però no necessàriament pitjor. No em preguntin quanta diferència hi haurà, perquè no tinc cap bola de vidre. Però sí que sóc capaç d'examinar la història recent d'Europa.

Quan diem que les coses ja mai més seran com abans, de quin abans estem parlant? De quan Europa vivia una guerra cada poques dècades? De quan la gent moria com mosques perquè no hi havia antibiòtics? De quan apareixien líders messiànics que portaven els seus països i veïns cap al desastre? De quan s'assassinava la gent per ser jueva?

No, aquest abans es refereix a només fa unes poques dècades. És aquest passat ideal, que tampoc existia enlloc, el que evoquen els nostres joves.

La joventut, i només cal fer un exercici de memòria per corroborar-ho, acostuma sempre a veure el seu futur ben negre. I és que la confiança en el futur i en un mateix apareixen en paral·lel a les oportunitats. Aquest és l'autèntic desafiament: crear oportunitats. I després ja ens discutirem sobre si el món era millor abans o no.