Merkel no pot trencar el pacte
La persona de qui més depèn que Europa pugui sortir de la crisi és Angela Merkel, cancellera d'Alemanya, que tan aviat ens diu que hem d'estalviar com retallar com treballar i produir més. La seva figura s'ha contraposat a altres cancellers de la república federal que van néixer i educar-se en la part del país que quedà sota el sopluig de les potències occidentals en acabar la guerra que derrotà Hitler. S'ha dit que el seu caràcter dur i la seva tossuderia en qüestions polítiques responen a la seva procedència prussiana i al fet de ser filla d'un pastor protestant. No hi estic gaire d'acord, amb aquestes simplificacions que sovint amaguen prejudicis ètnics o culturals. És cert que des de Prússia es va promoure la unitat alemanya que Bismarck va fer possible després de tres guerres, l'última de les quals fou contra França amb el resultat de l'annexió de les regions d'Alsàcia i Lorena, que foren recuperades per la República Francesa en acabar la Gran Guerra.
Aquell nacionalisme prussià, basat en la força i en la cultura, féu aparèixer a França figures nacionalistes franceses, com Ernest Renan, que va dir dels alemanys victoriosos que “no hi ha res millor al món que un alemany moral i res tan dolent com un alemany desmoralitzat”. La figura més emblemàtica de la Prússia moderna és l'emperador Frederic el Gran, un asceta ombrívol i figura cabdal del puritanisme prussià que en privat tocava la flauta, componia versos i era un lliurepensador amic de Voltaire. Al filòsof de la Il·lustració francesa li agradava influir i tenir contactes amb la tsarina Caterina de Rússia i també amb l'emperador Frederic.
Les idees enciclopedistes caigueren en desgràcia a les corts d'Europa tan bon punt els reis de França perderen el tron i foren decapitats per la guillotina. Voltaire es burlava dels prussians i deia que Alemanya és per als soldats i els cavalls, necessaris només per a la marxa i la conquesta. Però l'emperador Frederic contestà un dia al filòsof que “se sorprendrà de saber que hi ha una guerra a Europa en la qual jo no prenc part”. El fet és que les tres grans guerres europees, des de la francoprussiana de 1870 fins a la que provocà Hitler, han tingut l'origen a Alemanya.
Penso que seria injust i un greuge històric no reconèixer l'aportació decisiva de la República Federal d'Alemanya en la creació de la Unió Europea i la creació dels fons de cohesió que han fet possible un cert equilibri entre els països que han anat formant part de la nova realitat europea. Les fronteres continentals han caigut per evitar nous conflictes entre els estats i també perquè formar part d'Europa significava una pertinença compartida. Ningú feia por de ningú i els estats més poderosos tenien en compte les ambicions dels estats més petits o més pobres. La crisi de l'euro ha trencat aquest equilibri i avui ens trobem que Alemanya, juntament amb França, dicta les polítiques que afecten tercers països sense demanar parer a ningú més. Potser s'havia de fer fora al pallasso de Berlusconi o el Papandreu grec, que no feien cas de les regles dictades per les institucions de Brussel·les. Però la manera com s'ha fet no és la correcta i pot tenir conseqüències que afectin les llibertats i els mecanismes democràtics dels europeus.
Cada vegada hi ha més veus que assenyalen Àngela Merkel com la principal responsable d'una política equivocada per resoldre la crisi de l'euro. No està escrit enlloc que l'austeritat radical sigui el més adient per sortir d'una crisi que, en el cas de Grècia, presenta cada dia una cara més lletja. Dins del mateix govern alemany surten veus que demanen modificar la rigidesa de la cancellera Merkel. Bé, segurament es trobarà una política més idònia per no caure en el precipici al qual ens han atansat els deplorables gestors polítics i financers de tots els indrets. Uns per desordre i els altres per una desmesurada cobdícia. El cas és que Alemanya és avui el problema i alhora és la solució. Es pot criticar Merkel per la seva política. Però el que penso que s'ha de dir també és que aquesta política que ve de la part de Prússia no ha trencat amb el compromís que des d'Adenauer fins avui han mantingut tots els governs alemanys per tal de posar la construcció europea per damunt de les necessitats nacionals d'Alemanya.
Pot fer la impressió que l'actitud de Merkel és la de germanitzar Europa, en comptes d'europeïtzar Alemanya. No ho vull acceptar perquè aquesta actitud comportaria la fi del somni que per a milions d'europeus s'havia fet realitat i era pràcticament irreversible. L'Europa d'avui ha estat possible perquè Alemanya no ha aixecat gaire la veu, ha estat generosa i ha sabut entendre que els conflictes dels últims 140 anys, que han costat més de 80 milions de morts en camps de batalla arreu del continent, han tingut el bressol ideològic i militar en territori alemany.
Llevat de la guerra amb França de 1870, que féu possible que la unitat alemanya es declarés al mateix Palau de Versalles, la resta de conflictes han estat molt catastròfics per als europeus però també per als alemanys. És una qüestió d'equilibris i de finesa política per tal de no trencar la cohesió a Europa si es donés el cas que Alemanya volgués manar més enllà del que li convé i ens convé a tots.
Kohl deia que el seu europeisme es basava en la prevenció de les hipotètiques guerres europees del segle XXI. Helmut Schmidt i Giscard d'Estaign ho tenien també molt clar. El perill que té Merkel, i també Sarkozy, és pensar que Europa ha de rendir-se als seus peus per motius de partidisme polític i no per la causa molt més noble i perdurable que és la pau i la convivència entre tots els que formem part de la civilització europea.
