Direcció

He d'aplaudir la senyora Irene Rigau perquè és una de les poques polítiques de l'Estat espanyol que, en comptes de voler canviar la llei d'educació de cap a peus –suposo que amb el ball de la sisena hora ja n'hi va haver prou–, s'ha posat a adoptar mesures pràctiques, com ara el procés per reforçar la direcció dels centres públics.

No és que ara els centres siguin un campi qui pugui, sinó que la direcció la porta una part del professorat que ha volgut assumir aquesta funció i que sovint ha estat triat pels seus col·legues, un cop demostrada la idoneïtat. En expirar el mandat de quatre anys, alguns demanen una pròrroga. D'altres es reintegren a les seves antigues funcions. Així és molt difícil prendre segons quines decisions.

Però totes les reformes, fins i tot les més ben intencionades, acaben per estavellar-se si no es fan en contacte amb la gent que les ha d'aplicar. Aquesta és una de les explicacions de per què la sisena hora no va acabar de funcionar.

La reforma de les direccions s'engega ja perquè serà un procés llarg. I que ningú no s'esperi que el canvi estigui fet en un parell de cursos. Ja veuen que em resisteixo a utilitzar la paraula professional perquè les direccions que funcionen ara ja ho són en una gran majoria. És clar que hi ha directors que pleguen a les cinc en punt; però d'altres encara te'ls trobes al centre a les vuit del vespre i no els dol dedicar hores a millorar el clima escolar, encoratjar els mestres i establir complicitats amb els pares. Crec que són aquests els que la senyora Rigau pren com a model per al seu projecte de professionalització.