Opinió

“Big Pope” (I)

El fet que el pontificat de Joan Pau II fos un dels més llargs de la història (27 anys) ha propiciat una certa distorsió en relació als mèrits dels diferents papes del segon mil·lenni. Avui sembla prou clar que Joan Pau II, el papa Wojtyla, ha fet ombra a altres papes, tan o més grans que Joan Pau II, el pontificat del qual ha estat, en gairebé tot, sobredimensionat. No són poques les contradiccions en les quals va incórrer. La primera i més important va ser el retorn al centralisme de la cúria romana, que el concili Vaticà II va deixar, si no superat, sí, com a mínim, qüestionat. Wojtyla, contràriament al que s'ha dit, mai es va sentir tan a casa com quan era fora de casa; és a dir, lluny del Vaticà. I això va tenir com a primera conseqüència que les regnes del govern eclesiàstic estiguessin de nou en mans de la cúria. Els bisbes convocats als primers sínodes ja varen advertir el canvi. Aviat s'adonaren que no acudien a Roma per ser consultats, sinó a deixar-se convèncer pel papa Wojtyla, que tenia una confiança excessiva en les seves facultats, no menys que en les seves qualitats personals. I molt poca en les dels altres.

Qualitats personals, si hem de ser justos, les tenien en major grau Benet XV, el gran papa oblidat del segle XX, i Joan XXIII, el papa de la bondat i del concili, però també un dels papes més intel·ligents del segle XX. Les coses com siguin. Giacomo della Chiesa, el successor de Pius X, era un home dotat “d'una ment política de primer ordre”. Aquesta és l'opinió més comuna entre els historiadors. Va iniciar el seu pontificat el 3 de setembre del 1914. És, doncs, el primer gran papa del segle XX. I, sens dubte, també el primer gram líder de l'Església que coneixem, capaç d'adoptar decisions correctes en circumstàncies difícils. El seu pontificat va durar només vuit anys, però va fer tanta o més feina que Joan Pau II en vint-i-set. Quan fou escollit, feia tan sols tres mesos que havia estat nomenat cardenal. Malgrat tot, era la persona més preparada del conclave. Provenia d'una antiga i distingida família de Gènova i era llicenciat en dret civil per la universitat d'aquesta ciutat portuària; amb només 21 anys, i amb el títol de llicenciat sota el braç, va entrar al seminari. Vull dir amb això que la seva vocació tardana i el fet de seguir-la, en lloc d'exercir la professió d'advocat, no és un invent de l'Opus Dei, com sovint pensem. Aquí hi ha Giacomo della Chiesa com a indesmentible precedent. Des dels primers anys de capellà va formar part del cos diplomàtic papal. Va ser nunci d'Espanya durant 4 anys i a continuació va treballar en la secretaria d'estat de la cúria. Pius X el nomenà arquebisbe de Bolonya, però no cardenal, malgrat que les dues coses, en aquest cas, anaven juntes. Però precisament per massa intel·ligent, Pius X recelava de la seva persona. D'aquí ve que, en ser escollit nou papa, fos el cardenal més recent, acabat de coure, com si diguéssim. Però, això no obstant, el més preparat. Aviat es va veure. La primera decisió fou substituir el secretari d'estat de Pius X, l'inflexible Merry del Val, pel conciliador i hàbil gestor Pietro Gasparri. Junts formaren el tàndem més interessant que ha guiat l'Església en els dos últims segles. Molt més que el tàndem Wojtyla-Ratzinger. D'entrada, en la primera encíclica, Ad Beatissimi Apostolorum, va recomanar a tots els catòlics que s'abstinguessin d'acusar de deslleialtat i heretgia d'altres catòlics, cosa que succeïa d'ençà de les condemnes antimodernistes de Pius IX. I que continua succeint d'ençà de les actituds personalistes i radicals de Joan Pau II i de Ratzinger, Benet XVI, en relació al concili. El primer imposant el nou catecisme i el nou codi de dret canònic en un impossible afany d'assolir una sola veu (la seva), un sol pastor (Wojtyla) i un sol ramat (la resta), més dividit avui que mai. I pel que fa a Benet XVI, si fa no fa el mateix. Si de debò va trobar “la vinya del Senyor devastada pels senglars”, com ell mateix va dir, cal preguntar-se qui va estar governant la vinya durant els anys en què fou, segons ell, devastada. Els plats trencats són a la vista i la roba bruta, no menys, És el problema d'un pontificat, el de Wojtyla, acompanyat de Ratzinger, dedicat exclusivament a la imatge de la institució, descurant el tot en benefici d'una sola part: el prestigi del papat. La façana en lloc de l'interior.

Seguirem parlant del tema, si el lector hi està d'acord, ja que val la pena saber qui és qui en una època en què els mitjans ho determinen tot. I això, quan es tracta de l'Església, sol ser un error. El més important és justament allò que no es veu. D'aquí ve que calgui discernir què entenem per gran papa, o, si es vol, per Big Pope. En seguirem parlant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.