Glamur

L'endemà de l'entrega dels premis Gaudí, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, va manifestar que no li havia agradat gens la gala. Està molt bé que un conseller manifesti el seu disgust davant d'una gala que no va ser gens encertada, però la qüestió de fons no radica en l'interès de la festa o si es van criticar determinades polítiques culturals, cosa que sempre és saludable. Allò clau és preguntar-se per què el cinema català necessita glamur. És lícit que el gremi del cinema, com qualsevol altre, tingui ganes d'organitzar la seva d'entrega de premis gremials. El que no em sembla bé és que es vulgui convertir la festa en una rèplica provinciana dels Oscar de Hollywood. Quina necessitat tenim de demostrar que aquí també tenim estrelles i catifes vermelles? No hauríem de preocupar-nos d'altres coses més essencials sobre les perspectives del cinema català?

És inútil jugar, com nens petits, a fer veure que Barcelona és Hollywood mentre la majoria de pel·lícules tenen dificultats per trobar un circuit d'exhibició. Deixant de banda Mientras duermes, de Jaume Balagueró, la majoria de les pel·lícules premiades han tingut problemes per poder-se veure a la majoria de ciutats mitjanes del nostre país on els múltiplexs només volen productes que serveixin per consumir crispetes. Mentre el cinema català és cridat i premiat als grans festivals internacionals, hem sigut incapaços de resoldre el tema de la seva circulació a casa nostra. Sembla com si el bon ressò comercial de Pa negre tot ho justifiqués. Quantes setmanes van estar en cartell Eva, Catalunya UberAlles, Bruc, Chico y Rita, Opening 24 hores o Los pasos dobles? A quines ciutats s'han pogut veure? Pere Portabella va fer l'únic discurs amb visió de futur de la vetllada quan va recordar que les formes de distribuir i exhibir ja són unes altres. Quin sentit té continuar pensant en el glamur i no pensar en el futur?

El problema essencial dels premis Gaudí, però, és que a hores d'ara no han definit que és això del cinema català. Aquest any la guanyadora del premi a la millor pel·lícula en llengua catalana havia estat rodada en castellà de manera semblant a com la premiada com a millor pel·lícula castellana. L'única diferència és que alguns fragments de la primera havien estat doblats per a l'exhibició en sales. Els clips emesos a la gala de la pel·lícula catalana –Eva– eren en castellà, mentre que els que s'emetien de la pel·lícula castellana –Mientras duermes– estaven doblats al català. Luis Tosar, guardonat com a millor actor, veia com la veu del fragment emès no era la seva veu.