Gats amb gats

...no s'esgarrapen. Almenys així ho fa la vella dita. Però, i si sí? I si, parafrasejant el vell Hobbes, conveníem que també cattus catto lupus? I si fos possible veure'ls entredevorar-se?

Doncs bé, si fos aquest el cas, ¿què se li n'ha de donar al rat (al rat que només podrà i haurà de fer festa quan ja no hi serà el gat)? ¿Què li ha d'anar i venir, al rat, de com puguin ser ocasionalment de caïnites els gats si, per a ell, sempre seran uns depredadors?

Vet aquí doncs ara un gat actual, mediàtic i fatxender. I no pas menys progre, ell. Víctima d'uns congèneres prou més de la crosta, que, en ple rearme moral, majoria absoluta adiuvante, li busquen alguna cosa més que les pessigolles. Amb un resultat, de moment, que per enèsima vegada fa bo el tòpic del món al revés. Quanta injustícia!

Oh i tant! Si fa no fa la mateixa que quan, el juliol del 1992, el tal gat es dedicava a empaitar uns quants rats (objectes de vexacions i tortures a mans dels sorges comandats per aquell espill de probitat i d'honradesa que va ser el gran Roldán, del PSOE ell). I que, segons crònica oral de l'època, hauria també donat ordres d'entrar a sac a la seu d'Òmnium Cultural, llavors al Palau Dalmases, idea de la qual l'hauria dissuadit in extremis el Gauleiter (del PSC) a Catalunya, un tipus que, per trabucament malintencionat del segon cognom, quedava convertit en “Justet”...

No va ser pas però per aquella gesta que van acusar-lo d'extralimitar-se en les seves atribucions judicials o de ficar el nas on no tocava, sinó ara, en què els ha tocat el crostó llur, que és alhora el seu i el de tots els gats.

Els quals no paren altrament de repetir la història: els represaliats del franquisme ho eren sota la condemna d'haver estat ells els promotors de la rebel·lió militar (!).

D'acord, doncs, ja s'ho faran –importa dir des de l'òptica dels rats.