Una altra sobre els Gaudí
Quan s'escriu una columna setmanal, a vegades passa que les notícies que t'han interessat o que en vols fer un article d'opinió han estat sobradament tractades i no vols repetir-te amb arguments o reflexions que han utilitzat altres. També pot passar, com és aquest cas, que, tot i que se n'ha parlat sobradament, t'interessa deixar clara la teva postura davant l'esdeve-
niment comentat.
Bé, doncs no me'n puc estar. Tot i que ja fa una setmana de la gala dels Gaudí no me'n puc estar d'evidenciar l'astorament i incomoditat que em va suposar presenciar la retransmissió d'un esdeveniment mediocre, vulgar i ple d'elements barroers i de mal gust. El que havia de ser un reconeixement a les millors produccions cinematogràfiques catalanes es va convertir en un despropòsit on molts(i no parlo només de les institucions) s'hi van sentir incòmodes. Aquella mise en scéne xabacana, ridícula i vulgar et distanciava tant del que s'hi deia que no transgredia amb res ni alliçonava de res.
La senyora Pilar Rahola la comparava, en la seva columna de La Vanguardia, amb una funció d'adolescents d'institut. Jo faria un matís: en les funcions dels adolescents hi ha
un punt d'ingenuïtat i de manca de coneixement i experiència que dóna frescor i simpatia a les possibles demandes que els alumnes reivindiquen. Però l'espectacle barroer, mediocre, trist i anacrònic del vodevil presentat per Xavi Mira dilluns passat, a mi només en va produir una vergonya aliena que feia temps que no sentia.
El director de l'Acadèmia del Cinema en Català, Joel Joan, ha declarat que “l'objectiu dels Premis és
el de donar estatus social i visibilitat al cinema fet i produït a Catalunya”. Ell, que s'ha caracteritzat per ser un home combatiu i persistent en allò que creu
i vol defensar, hauria de plantejar-se que, si un espectacle com aquell ens
va fer sentir incòmodes i poc representats a persones de diversos colors polítics, estatus econòmics, culturals i socials que veiem cinema en català, és que alguna cosa, i alguna cosa important i transcendent, ha fet malament.
I si ell, que també es caracteritza per demanar responsabilitats amb vehemència i posicionar-se com a emblema de coherència personal davant un munt de qüestions d'interès ciutadà, assumís la carta que li toca, hauria d'actuar en conseqüència per mantenir la credibilitat necessària. Perquè si aquella opereta decadent i lamentable ha de donar estatus social al cinema en català, anem llestos, senyor Joel Joan!
