Sense miratges, davant el desert
És el que hi ha i el gran desert es configura davant les famílies socialistes, siguin espanyoles o presumeixin de catalanes, quan fa una temporada que estan en caiguda lliure i a l'horitzó només es percep el desastre final, que es preveu que arribarà a les eleccions andaluses. A part d'això, Sevilla ha consagrat la manca de sòlids lideratges, entre una militància desconcertada i una direcció incapaç de generar debat ideològic. Quan Andalusia es vesteixi inevitablement de blau i el miratge basc torni a la realitat, només la resistència numantina de Saragossa, Toledo, Lugo, Segòvia i Sòria, a més de les catalanes Lleida i Tarragona, trencarà la unànime desaparició socialista de les capitals provincials i governs autonòmics, mentre unes cinc mil persones, entre càrrecs electes i de confiança, seguiran evidenciant que el partit socialista ha deixat de ser una oficina de col·locació. Un llarg desert que es pot fer molt costerut.
Anem a pams. Catalunya anuncià el desastre, al novembre del 2010, amb l'àmplia derrota del tripartit i l'entrada del PSC en un període d'interinitat en la direcció del partit, més d'un any amb un secretariat dimitit i una organització a la deriva. Les eleccions municipals liquidaren o deixaren malmesos els feus històrics i fins el Baix Llobregat es convertí en una caricatura del que havia estat. L'aparell monolític que exterminà l'obiolisme a Sitges, al 1994, s'esmicolava i la falta d'un líder amb garanties i el retruc de la davallada del PSOE, a més de la falta de cintura en la qüestió catalana, deixava el PSC com una sigla sense contingut.
El congrés dels socialistes catalans tampoc no ha sabut trencar la dinàmica derrotista, s'ha limitat a un canvi de cares però sense garanties de gaire res, i amb un nou secretari general, Pere Navarro, que ha de suportar l'estigma de continuista i el poc perfil de lideratge. El repte serà recuperar el poder municipal, però amb la necessitat de trobar nous líders i de definir un missatge engrescador, en unes coordenades en què les relacions PSC-PSOE tenen força importància. L'encaix de les diverses sensibilitats del partit és una incògnita. A Pere Navarro se li gira feina.
Més, la crisi del socialisme té la referència principal en el PSOE i en la deriva que pugui prendre. Comprovat el fracàs dels “joves valors zapateristes”, que podien substituir els històrics, i amb els referents cremats durant els darrers dos anys, la generalitzada retirada de la confiança dels electors ha portat els socialistes a una situació més que complicada. Perdre quasi quatre milions i mig de vots és un descens molt significatiu –el Partit Popular només n'ha guanyat sis-cents mil– i el gran drama és quan aquests resultats l'escombren de governs autonòmics i locals que havien estat gestionats per ells durant els trenta-dos anys de la recuperació democràtica.
Sevilla ha estat el darrer acte de la tragèdia, quan l'acarament entre dos perdedors ha fet sorgir l'enfrontament entre la militància. Vint-i-dos vots han decidit un secretari general i han obert ferides difícils de cicatritzar, quan un miler de delegats (el 70% càrrecs electes i funcionaris) han triat entre dues persones que no han presentat ni debatut cap projecte de regeneració del partit. La derrota de Carme Chacón ha evitat la temptació del populisme però la victòria de Pérez Rubalcaba no assegura la renovació. El congrés potser només ha estat un miratge.
En l'horitzó immediat, els socialistes contemplen la soledat del vençut i un àrid desert al davant. Encara, els impulsos a la lluita fratricida per defensar una cadira o un plat de llenties, quan fora els despatxos fa molt fred i els temps no estan per a alegries.
