Nous aires d'Amèrica
Tinc en una mà el nou llibre de l'expresident nord-americà Bill Clinton –en traducció francesa-, i a l'altra mà una acreditació per anar a escoltar el nou disc de Bruce Springsteen a un hotel de París amb el mateix Boss comentant les seves noves cançons a un grapat de periodistes. Em sento molt afortunat i friso per escoltar el disc sencer. El primer single de Springsteen és una declaració de principis en temps de crisi: We take care of our own (Ens cuidem de nosaltres mateixos). Les imatges del videoclip amb gent treballadora als carrers, de totes les edats i condicions, disposats a ajudar-se i a plantar cara, són una alenada d'aire fresc davant l'onada d'individualisme que ens ofega. Igualment, el títol del llibre de Clinton és també una invitació a l'optimisme: Back to work (Posem-nos a treballar un altre cop). És la primera persona del plural la que ens interessa dels seus advertiments. Avui, Clinton representa per a molts americans els temps en què vivien millor. Hi havia menys atur, la inflació estava controlada i el dèficit pressupostari no només estava sota control, sinó que va arribar al superàvit. Bill Clinton, ara, reivindica la seva filosofia política del passat i proposa un futur millor. Després de trenta anys de liberalisme econòmic i de tants discursos contra l'estat i l'administració, Clinton diu que el futur serà millor si hi ha un sector públic fort que treballa donant la mà a un sector privat també fort. Quan les tesis de Margaret Thatcher (reivindicada ara fins i tot al cinema en un retrat tan superficial com indulgent) i del Tea Party dominen l'opinió pública dels Estats Units i Europa, Clinton té una alternativa: “La ideologia antisector públic ens cega.” I es fixa en l'exemple alemany per recordar que “els països que millor se'n surten al segle XXI són els que combinen una economia sòlida amb un estat fort i eficaç”. Sense deixar cap dubte que la independència dels Estats depèn de no endeutar-se i tenir uns comptes sanejats, Clinton destaca la cooperació públic-privat en la inversió en noves energies: “Alemanya, on el sol brilla tan poc com a Londres, ha passat per davant dels Estats Units i s'ha convertit en el primer productor i usuari de cèl·lules fotovoltaiques. Com? Gràcies a subvencions i a objectius definits per l'administració. Fins i tot descomptant el cost de les subvencions, Alemanya ha aconseguit crear 300.000 nous llocs de treball en aquest sector.”
Clinton també parla de l'èxit dels dragons asiàtics, sobretot la Xina, per extreure'n una lliçó: no és el mercat sol, sinó un bon partenariat públic-privat el que explica el seu èxit. “Volem un país on puguem treballar tots junts per fer reviure el somni americà i reconstruir la nostra classe mitjana?”. I és a la classe mitjana que també es refereix Springsteen quan es pregunta Wherever this flag's flown (On ha anat a parar aquesta bandera?). Aquí tenim una font d'inspiració per als nostres polítics europeus. Quan de les boques de Merkel, Sarkozy i Cameron només surten paraules de sacrifici i dolor. Quan Papadimos, Monti i Rajoy només ofereixen plans de retallades i cap camí de sortida de la crisi. La millor senyalització ens arriba dels Estats Units. Amèrica surt al rescat, amb Obama com a únic cap de govern amb un discurs progressista homologable a casa nostra. Perquè durant trenta anys alguns socialdemòcrates han guanyat eleccions, però la batalla de les idees la van guanyar als anys vuitanta Thatcher i Reagan. La seva retòrica antiestatista segueix vigent en la majoria de debats i tertúlies, tenyida d'un discurs llibertari i individualista especialment agreujat als Estats Units i també en el Tea Party europeu.
