De color lila

A vegades tinc la sensació que no sóc d'eixe món. Que el meu vidre per mirar quan em barreja les coses, i em fa pensar, em provoca sensacions ben contradictòries. I això és el que m'ha passat aquesta setmana quan he volgut posar en un mateix gresol el comentari d'una amiga boliviana, un llibre que acaba de sortir al mercat i un informe de la Fundació Maria Aurèlia Capmany. Anem a pams, que si no us embolicaré.

La meva amiga em parlava de sa germana, una noia casada, mare de dos fills, mestra d'escola pública i de classe mitjana baixa. El marit –a l'atur– ha deixat embarassada una noia de setze anys, literalment, perquè és un home i amb la dona no en té prou. I ella no gosa fer-lo fora de casa perquè amb qui deixa els nens mentre treballa?

El llibre de què us parlava parla de les consecucions indígenes a Llatinoamèrica, i de com molts dels governs d'aquella part del continent han aconseguit amb èxit activar mecanismes que fan que fins i tot a la legislació s'hi vegin reflectits costums aborígens. I això ha ajudat que molta part de la població, fins aleshores marginada pel que fa al respecte als seus drets, hagi pogut aconseguir-los. Això, que és així, no ha ajudat ni poc ni gens les dones indígenes, que continuen sent la baula més feble de la cadena, i continuen desprotegides davant costums violents, que ningú no corregeix.

L'informe és el que fa enrojolir aquesta part del planeta. L'acaba de presentar la Fundació Maria Aurèlia Capmany, de la UGT, i analitza des d'un punt de vista de gènere la nova reforma del mercat de treball. Destaca greuges i passes enrere greus en aspectes com la conciliació de la vida familiar, personal i laboral, o la contractació a temps parcial i minijobs, àmbits molt feminitzats (la cura, l'hostaleria, el comerç al detall).

Les contradiccions arriben quan una servidora, que mai no ha volgut fer bandera de la seva condició de dona per sentir-se millor ni pitjor tractada, veu com el món es resisteix a deixar-nos ser normals.