Estem bé, va malament

Sembla que és a l'hivern que la mare natura es deixa veure i admirar bé, però potser només és una impressió personal. De tota manera, aquests dies tan rigorosos, passejant pel meu entorn natural que és aquesta Garrotxa de baix –si diuen que hi ha una Alta Garrotxa, és que n'hi deu haver una de Baixa, no?–, tot em convida a badar i descobrir minúcies que en ple estiu passen avall sense poder ser tan ben clissades. En els circuits que solc fer a mig matí, hi tinc llocs ben concrets i triats per asseure'm una estona i contemplar l'entorn. Un dels que més m'agrada és el pedrís a tocar del llindar de la porta d'un vell molí medieval i escoltar el riu Brugent, que és a prop i baixa accelerat, i també l'aigua que ha entrat a la casa per la part alta d'una marjada, que s'escola cap al riu després d'haver fet el recorregut que, quan era operativa, accionava les pales i la pedra del molí. Al davant, i a la vora del riu, els ufanosos verns de fulla llustrosa, que a l'estiu no deixen veure res, ara apareixen secs i amb la soca tirant a negrosa. Els lilàs i les figueres són dits d'unes mans que clamen amunt, les falzies es mantenen verdíssimes a les pedres que llepa l'aigua freda, un pit roig s'acosta quasi fins a tocar-me i un merlot (bec de color taronja) surt d'una bardissa, cridant com si se'n fotés. Sempre m'ha fet aquest efecte: les merles són ocells que es riuen de nosaltres i les garses, de crit desafinat i escardalenc, el que volen és fer-nos enervar. Davant del vell molí i dins el paisatge circumdant, he evocat Gibert Cesbron:  “L'hivern és el sol cru i l'arbre despullat.” Tota aquesta observació de la pedra, l'aigua, la vegetació, les cases amb les seves fumaroles i els ocells esverats, només em val a muntanya: a tocar del mar sóc incapaç de seguir cap fil mínimament trenat sobre l'entorn, no sé què ho fa. A la Garrotxa, entre boscos, rius i muntanyes, sento el batec de la terra i com una força que en surt, que sembla transmetre'm la pròpia història del rodal: els pagesos de remença i el feudalisme, el conreu de la terra, les ermites romàniques, els cingles i les fondalades em parlen de mi i els meus, no sabria com dir-ho. És com un vestit fet a mida, una sensació que només sento aquí. Avui, després de beure en una font que raja abundosa tot l'any, he pensat que en aquest petit món s'hi està bé. Arribat a casa i ficat de nou en el sidral de diaris, ràdios i teles, corregeixo: “Estem bé, però la cosa va malament.”