Flors al bosc

Una vegada més, persones innocents s'han extraviat al laberint judicial i busquen, solitàries i desemparades, la manera de desbrossar el camí de sortida. La balança torta de la dama cega, però, es decanta sempre contra els mateixos, aquells que mai li buscaran les pessigolles amb bufets d'advocats emprenyadors, ni tampoc posaran contra les cordes els responsables d'afegir una angoixa suplementària als drames que els toca viure. L'únic delicte de la mare de Daniela Ceoarba és justament aquest, ser-ne la mare. No és estrictament un delicte, tot i que al pas que anem no seria gens estrany que algun dia l'arribin a tipificar, però sense ser-ho pot arribar a costar un preu molt alt en patiment. Fa tres mesos que el cos de la seva filla va aparèixer penjat d'un arbre en un bosc de Lloret de Mar, al costat del seu cunyat. I al cap de tot aquest temps, encara se li nega el dret a enterrar-lo. Hi ha una raó oficial, és clar, perquè els disbarats administratius sempre en tenen: el jutjat bloqueja el permís perquè encara no han arribat els resultats de les proves d'ADN que han de certificar la identitat dels cadàvers. Les d'ADN són unes proves que tarden algunes hores a fer-se, el que tarda més a baixar és el feix de feina dels laboratoris que s'encarreguen de les anàlisis. Una ordre sensible, una preocupació mínima per la família afectada haurien estat suficients per fer passar l'expedient a davant. La mare de la Daniela, però, encara espera el gest. “Estic farta”, lamenta, “d'haver de portar flors al bosc”. El sistema judicial pot ser ineficaç però no hauria de ser cruel. Mentrestant, un bosc de Lloret acumula flors assecades i en la fredor d'un dipòsit de cadàvers un cos que ningú pot plorar com cal manté oberta una ferida adolorida amb la sal de la injustícia.