On són els diners?
de l'eficiència
La recuperació econòmica passa pel restabliment del flux creditici. Dit d'una altra manera: no es crearan llocs de treball si abans els bancs no han afluixat en l'actual política de restricció de crèdits. No hi pot haver recuperació, si les empreses no poden finançar el seu capital circulant, o sigui mentre no puguin vendre a termini i recuperar el capital amb un crèdit que cobreixi el període de finançament. Per descomptat que tots els projectes a mitjà i llarg termini queden ajornats indefinidament per molt bons que siguin. Durant el 2011 les grans entitats financeres de l'Estat van reduir en 33.000 milions d'euros el crèdit als clients. La petita i mitjana empresa és la més perjudicada.
Però, en el món, de diner n'hi ha. No en sobra, però n'hi ha. Evidentment que no es tracta de posar en marxa la màquina de fer bitllets, ja que aleshores entraríem en una fase inflacionària, en la qual els preus pujarien en proporció a l'increment dels bitllets en circulació. De diner n'hi ha, però està mal distribuït. Si els grans bancs espanyols no donen més crèdit és perquè estan molt endeutats i perquè no tenen confiança en la clientela. Les dues raons són vàlides, però en diferents proporcions, segons els bancs.
On són els diners? I em refereixo als diners líquids, disponibles. Hi ha dues grans bosses de diner en el món. En una hi ha tots els estalvis, en forma de fons d'inversió, de fons de pensions i de dipòsits de particulars i d'empreses. Són diners que es mouen i dels quals depenen els mercats: mercat de capitals –la borsa–, mercat de matèries primeres i actius financers de tota mena. Algunes dotzenes de milers de professionals, estesos per tot el món i amb poca relació els uns amb els altres, gestionen aquests diners seguint el criteri de buscar la màxima rendibilitat, compatible amb la seguretat. Els propietaris d'aquests diners són milions de persones que no tenen ni la més lleugera idea de com i on estan invertits els seus diners. Expliquen –i si no és veritat, és educatiu– que el Vaticà va descobrir fa uns anys que els seus estalvis estaven invertits, entre d'altres, en empreses que feien armes i anticonceptius. És una bossa de diners molt allunyada del que haurien de ser uns recursos rendibles i ben invertits al servei dels interessos comuns.
L'altra bossa de diners està formada per les reserves dels grans sistemes financers mundials: la Reserva Federal dels Estats Units, el banc central de la Xina, el Banc Central Europeu, el dels emirats petroliers, etc. El Banc Central Europeu ha injectat una xifra massiva de diners en prop de dos-cents bancs europeus per donar-hi liquiditat, però aquests han optat per rebre el diner a l'1,25% d'interès i invertir-lo en part en deute dels estats –com l'espanyol– al 3% o al 4%. Un negoci rodó per a ells, però dolent per a tots nosaltres.
S'haurien d'introduir molts matisos, però l'article no dóna per a més. En resum: hi ha solució a la crisi econòmica, però les institucions financeres i els governs estan molt lluny de l'eficiència. Hi ha molta feina.
