La posta de sol

Tothom amb un mínim de sensibilitat té la seva posta de sol preferida i ben segur que n'hi ha poques de tan espectaculars com les del cap de Finisterre o les del cap de San Vicente a l'Algarve, quan el sol es fon en la immensitat de l'Atlàntic. Però per admirar un bon crepuscle tampoc cal desplaçar-se a l'altra banda de península ni travessar els oceans. Molta gent pot contemplar una magnífica posta de sol des de casa estant, asseguda al jardí o al balcó, quan cau la tarda sobre el Pirineu. El problema és que normalment quan passa encara estem treballant i no sempre el capvespre s'acomiada amb aquell roig encès que et deixa bocabadat. Pensava en el tombant del dia per dues raons diferents però amb un llaç comú: la proximitat del solstici d'estiu, la nit més curta de l'any, i per una mena d'experiència mística que no m'he pogut resistir d'espiar. Aquest diumenge entrarem a l'estiu tot i que ja fa dies que les temperatures són de plena canícula. Ho celebrem la nit de la revetlla de Sant Joan, un compendi d'antigues tradicions que s'evoquen des de la penombra del temps amb el foc com a eix central, ja que es tracta d'unir la posta amb la sortida de sol, i així tota la nit hi ha llum i per un dia a l'any s'han vençut les tenebres i els mals esperits. És una festa que sempre m'ha agradat perquè representa que ha arribat el bon temps i retrobem l'alegria de viure. L'altre cas, és el d'una parella que contempla la posta de sol des d'un punt en concret. La dona, relativament jove, condueix el cotxe, i quan baixa es descalça i queda immòbil, extasiada, mentre l'home, gran, aguaita des de dins el vehicle. No sé quant temps fa que tenen aquest ritual, ni si es tracta d'una parella o d'un pare i una filla, o potser és una experiència mística o, senzillament, es lliuren una estona a la bellesa del crepuscle per acabar el dia en pau. Una metàfora en temps de crisi.