Figueres, vila florida

Figueres ja forma part de la nòmina de “viles florides”, i en felicitem els promotors. Es veu que les ciutats aspirants a ingressar al club floral –una moda francesa– han de mostrar bon manteniment de les zones públiques enjardinades, i la ciutat ha superat el llistó. Era previsible que un dia els figuerencs gaudiríem de l'honor puix que el nostre alcalde, des que empaità la vara consistorial, no ha cessat de repartir flors per tots els pams quadrats de la terra administrada pel municipi; Santi Vila ho tenia bé perquè el seu antecessor, Joan Armangué, un home diguem-ne més de rostoll que de jardí, no havia treballat gaire la floricultura veïnal. Un servidor voldria, però, evidenciar un desencaix, una incongruència entre Figueres i les flors. De petit, al meu poble, a pagès, havia vist que les mestresses plantaven geranis i alguna clavellina en qualsevol atuell inservible: galledes foradades, olles velles, pots de llauna... que, rovellats, presentaven un aspecte agredolç pel contrast entre el continent i el contingut; no hi havia diners, no s'havia instaurat el costum d'estirar més el braç que la màniga, i les pageses no aspiraven pas a cap concurs amb el suport del pressupost municipal. Ara bé: quant al guardó floral figuerenc vull evocar el noucentisme, que ens va ensenyar la proporció, la gradació, la categorització... i, és clar, res més –estèticament– antinoucentista que una rosa plantada en una galleda rovellada i sense cul. Les flors municipals segurament mostren l'aspecte precís per merèixer el dit premi, però el “test” figuerenc, és digne d'aquesta excel·lència floral? No pas sempre i, havent-hi d'altres despropòsits, per no anar més lluny, penso en el meu barri. L'olla abonyegada figuerenca és els carrers sense voreres enrajolades, de terra, usades cada matí i cada vespre de defecador de gossos, acció conduïda amb perfecta indolència i a vegades amb explícita fatxenderia pels seus propietaris; la passivitat consistorial quant a exigir els vorals construïts, i quant a reprendre els propietaris de gossos infractors, és clamorosa. La galleda sense cul figuerenca és els fanals plantats al bell mig de l'impossible pas de cadires de rodes o cotxets de criatures. El pot rovellat figuerenc és els embornals embossats –quan plou faciliten l'embassament–, i sense reixa –amb pluja o sense són un parany per trencar-s'hi el peu o la cama–. Etc. Potser unes quantes flors menys –estirar menys el braç– però, això sí, plantades en testos dignes per tal que la màniga escaigui al lloc adequat.