Partitocràcia letal

Segons el meu manual de Ciutadania, de tercer d'ESO, “la política és l'art i la ciència d'organitzar la convivència social per aconseguir la justícia i el bé comú”. En el nostre entorn, què falla? Discussions, egoismes, violència verbal o factual, interessos, menyspreu de la pluralitat. No ho fem prou bé a l'escola? Som dolents per naturalesa (Maquiavel, Hobbes)? Fallen les famílies? Mantinc que la partitocràcia total du a una “física del poder”, que esdevé letal. És un tumor mortal per a la democràcia. Potser vostès en saben d'altres: la insolidaritat, el relativisme moral, els sistemes financers, el fanatisme ideològic o religiós. I més. Ara bé, no em neguin que una dolorosa malaltia de la república –que és “allò de tots”– són les marques polítiques i els seus jerarques i buròcrates.

Escric des d'un lloc màgic del nostre país, l'esvelta sala gòtica de la Universitat de Girona, al campus Barri Vell de la meva ciutat, envoltat de molts llibres d'història, tots amb el número 9 de la classificació decimal universal. Però la pandèmia prové de la filosofia política, i convé anar més enllà, fins al 321 (Formes d'organització política). Sovint és instructiu passejar-nos per alguna gran biblioteca: fem-ho amb els fills.

Al 321 consulto un Diccionari de filosofia política: partitocràcia és un neologisme, encara no hi surt. Però hi trobo la llum: el 1816, Benjamin Constant va descriure els partits com una “reunió d'homes que professen una mateixa doctrina política”. Cap problema: això fou així des d'Atenes, Roma o Florència. Però Constant no sabia que, aleshores, ja havíem estat infectats. L'historiador francès Rapin-Thoyras, actiu al servei dels anglesos, assevera el 1717 que la contraposició entre whigs i tories havia passat a ser estable. Això és nou. Més endavant, Bolingbroke, polític però sincer, sentencia: “Si la distinció [entre partits] hagués de romandre un cop superades les diferències, la desgràcia seria molt gran” (Dissertation upon parties). Enfrontar-se és lleig, però humà: cal fer-ho. Ara bé, els nens ja saben que has de fer les paus. Els partits esdevenen estructures de lluita fixes, encarcarades, un sistema de vida.

Que és partitocràcia? Inicialment designa la burocràcia dels partits polítics, però deriva cap a “deformació de la democràcia”, i obliga cada partit a “atacar sistemàticament l'altre” (Bueno), i això enrareix l'ecosistema, ja que són les “oligarquies partidistes [les que] assumeixen la sobirania efectiva” (Fernández de la Mora). Ens han enredat. Aquesta conxorxa, com la dels sindicats, algunes ONG, les lògies maçòniques, altres grups de pressió, es fa opaca per als ciutadans. S'ha podrit l'essència de la democràcia i de la llibertat: ens ho filtren tot, manen ells. La participació es torna només aparent, ja que compta la marca, no les persones. S'esquinça l'interès amb què vostè o jo anhelem el bé comú. La innocència neta de l'adolescent queda definitivament decebuda per l'aparell dels partits.

Per tant, és bo que existeixin partits, llocs on debatre idees, però no han de rebre ni un duro. Cal que els diputats en siguin lliures: un cop escollits, representen tothom, cercant el bé. Si no fos així, a la galera. Per corrupció: Constant, De Cize i Hume ens han fet veure la llum.

Si els únics actors són els partits, la democràcia queda amputada. “Idem sentire de republica”, escriu Bolingbroke: cal un sentiment de comunitat. Anem per feina!