el temps que fuig
Montses
el que fa, que fa més
del que se li demana
Cada vegada estic més convençuda que si el món gira, si la terra encara és un lloc on es pot estar, és gràcies a les Montses. Us ho explico: per a mi un, una, Montse és una persona que estima el que fa, que fa més del que se li demana i que té un gran sentit de comunitat. O sigui: una gran persona. El nom és una sinècdoque, que vol dir agafar la part pel tot: sempre que parlo d'aquestes persones sense les quals el món seria més ingrat, penso en la Montse Serra, la professora de plàstica de l'escola Migdia de Girona, que per Carnestoltes fa –inventa, dissenya, organitza, retalla, retoca– les disfresses de tota la mainada –de P3 a sisè de primària!–, unes disfresses fetes amb els quatre puntals de l'escola pública: rigor, amor, imaginació i pocs recursos. Us asseguro que les seves mans i la seva paciència fan el miracle de convertir plàstics i cartolines en artístics mars amb peixos, mars contaminats amb deixalles, aigua amb gas, neu, meduses... (El tema d'enguany, no cal dir-ho, era l'aigua!).
Totes les escoles tenen Montses, que es diuen Joan o Marta o senyoreta Pous o senyor Pujadas, persones a qui els alumnes estimen i respecten moltíssim. Però fora de l'escola també n'hi ha, de Montses. N'hi ha de joves que fan de voluntaris als esplais, n'hi ha que fan catequesi a la parròquia, n'hi ha que llegeixen llibres a persones que són a l'hospital. N'hi ha que organitzen la coral del barri i d'altres fan sis coques o trenta quilos de carquinyolis per a una festa benèfica.
Sempre hi ha Montses a les festes dels barris, a les bicicletades, als aplecs, al banc dels aliments. L'altre dia, sense anar més lluny, vaig conèixer un Montse que passejava el gos del seu veí, que s'havia trencat el peu i no podia caminar (el veí, vull dir!). En fi: quan veig Montses sempre penso que aniran de pet al cel i que allà, parlant de les seves proeses, deixaran passar l'eternitat tan ricament.