València
La manifestació de dilluns dels alumnes de l'IES Lluís Vives de València contra la degradació de l'ensenyament públic com a conseqüència de les retallades va tenir com a resposta una desproporcionada actuació de la Policía Nacional, que ha estat acusada d'apallissar els estudiants i de detenir de mala manera diversos joves, entre els quals alguns menors d'edat. Però la gota que ha fet vessar el vas ha estat la consideració dels estudiants –i per extensió de la ciutadania– com enemic per part del cap superior de la Policia de València, Antonio Moreno. És una expressió pròpia d'un Estat autoritari on hi ha súbdits i no pas ciutadans. I, és clar, ha encès totes les alarmes, incloses les del govern tot i la referència a la infiltració de grups violents en les manifestacions del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, la qual cosa tampoc és cap novetat i, en tot cas, no pot portar a criminalitzar tots els participants en les protestes.
Fins ací els fets dels quals, sens dubte, se'n deriven responsabilitats polítiques i, potser, judicials. Tanmateix, València és quelcom més, com ho demostra la indignació ciutadana i les àmplies manifestacions de solidaritat que s'han produït en diverses ciutats de l'Estat espanyol. València no és l'espurna d'una vaga general convencional en resposta a la reforma laboral del govern o a les retallades en sanitat i educació practicades també per diversos governs autonòmics –amb esquitxos de corrupció fins a les celles malgrat haver renovat majories absolutes–. València potser era això abans de les càrregues policials i de les inadmissibles paraules pronunciades pel màxim responsable de la policia a la ciutat. El que ha alarmat fins i tot l'entorn del govern és que València és ara una altra cosa.
València és una espurna, sí, però d'una ciutadania que és conscient del que pot esperar d'aquesta crisi, un terrible empobriment i la pèrdua de drets i serveis socials conquerits al llarg de les tres darreres dècades. L'atur colpejà ja més de cinc milions de persones i amenaça l'estabilitat futura de moltes famílies. I es rebutja una política econòmica que, malgrat el que deien els programes electorals, no portarà la desitjada reactivació. Per contra, destruirà centenars de milers de llocs de treball i incrementarà encara més l'atur, farà més precari el nivell de vida de les classes mitjanes i populars i dels jubilats, impedirà l'accés a una feina en condicions de les generacions joves i abocarà els més ben preparats a l'emigració. Potser sí que es controlarà el dèficit i es reduirà el deute, però al terrible preu de trencar la cohesió social i reduir la capacitat productiva. Tots serem més pobres, però uns –la immensa majoria– molt més que els altres –una minoria que és, en bona part, responsable de la crisi i en treu rèdits–. Serem, en tot cas, molt més desiguals. I no sembla que ningú tingui –o vulgui– la solució per sortir de l'atzucac de manera justa i fent pagar els responsables de l'actual situació. El que demostra València és que els ciutadans són conscients que s'estan jugant el futur i lluitaran per no perdre aquesta batalla. I això fa por perquè hom podria arribar a qüestionar un sistema on sempre paguen els mateixos.
I, des de Catalunya estant, caldria reflexionar seriosament i conjuntament –oblidant per un cop les diferències ideològiques que separen els partits que es reclamen del catalanisme polític– com en podem sortir, perquè en un país sense estat propi la ruptura de la cohesió social impedeix qualsevol intent de construcció nacional. A casa nostra, el retrocés no serà només econòmic i social, sinó també nacional.
