Teòrics bandejats: una esperança en el desert

D'un temps ençà, som molts els ciutadans que copsem l'enganyifa dels economistes de moda. Cada cop som més els qui escoltem amb atenció les teories alternatives, elaborades per sociòlegs i economistes crítics, allunyades dels mètodes d'anàlisi dels neoliberals omnipresents als media.

Un dels més significatius és el nord-americà Noam Chomsky, una magistral figura de les més rellevants i més crítiques de l'actualitat, erigit sempre contra els sistemes d'anàlisi basats en el campi qui pugui. Els ciutadans llecs en el coneixement dels críptics secrets dels mercats i els seus fluxos, com jo mateixa, podem respirar amb un cert alleujament quan llegim aquests teòrics que encara creuen que ens podem organitzar sense tenir com a déu suprem el miratge anomenat diner.

De les teories de Chomsky basades en la societat contemporània, n'han sorgit 10 estratègies de manipulació mediàtica, publicades a la revista Managers Magazine i destinades a fer-nos obrir la ment, sobretot davant les trampes del sistema.

Segons el lingüista, creador de la gramàtica generativa, “la publicitat del sistema als mitjans acompanya els pressupòsits convenients a les forces que dominen el món del diner”.

De les deu estratègies resulta especialment interessant la segona, anunciada així: “ Crear problemes i tot seguit oferir solucions.” Els exemples d'aquesta estratègia ens semblen ben familiars: “Deixar que es desenvolupi o s' intensifiqui la violència urbana per tal que la correcció sigui requerida pel mateix poble.” L'altre exemple té més mala intenció, encara: “ Crear una crisi econòmica per acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.”

D'una altra banda del món, la professora italiana de ciències polítiques i sociologia Donatella della Porta, en el discurs de fa uns quants dies a la London School of Economics de Londres, feia referència a un altre dels aspectes clau del món actual, tot citant unes paraules del president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, que, en una conferència del novembre passat, s'havia referit a la concepció de la democràcia. “Itàlia necessita reformes, no eleccions”, havia dit.

Durant la conferència, hi van intervenir estudiants de filosofia de tot Europa amb 95 tesis, que entre tot un seguit de proclames feien així: “L'esperit antidemocràtic impregna totes les estructures de la Unió.” I continuaven: “No a una moneda comuna sense una democràcia comuna”, “no podeu equilibrar el pressupost amb un dèficit democràtic”. Van acabar amb un cant d'esperança: “Creiem que una altra Europa és possible... Una Europa basada en els valors de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat i construïda i protegida per veritables institucions democràtiques.”

Per part seva, el catedràtic d'economia aplicada, antic rector de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, escriu a la revista Rebelión: “En els últims temps […] s'ha intentat fer callar per tots els mitjans les discrepàncies, imposant el pensament principal, que alguns han volgut elevar a pensament únic. Hi ha, però, enfocaments diferents i propostes teòriques diferents.”

En un altre fragment constata: “Els crítics són nombrosos i no solament sorgeixen de les files de l'heterodòxia, sinó també de l'ortodòxia. I encara que sovint parteixen de supòsits teòrics diferents, coincideixen en les anàlisis de les causes de la crisi i dels seus possibles remeis.” I acaba així: “Tot i la lucidesa dels seus enfocaments i anàlisi, el pitjor és que prediquen al desert.”

Potser algun dia el pensament d'aquests analistes, compromesos amb mots com la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, mots que representen conceptes ben bandejats en aquests moments, i anomenats arcaics, passats de moda i carrinclons, podrà arribar fins a nosaltres com ens hi arriben les constants arengues dels flamants neo-cons.