Prudència regionalista i Estat propi

Hi ha una mena de prudència que contradiu “Que la prudència no ens faci traïdors...!” Hem d'aguantar...? Fins quan? Quousque tandem…? Quin és el límit perquè se'ns faci insuportable? Els cent dies de gràcia al govern de la Generalitat de Catalunya ja s'han esgotat sobradament i no té sentit ajornar el necessari judici. S'ha exhaurit la “paciència nostra” per a no proclamar allò que veiem i patim.

Cal recordar, en primer lloc, el famós Contracte amb els catalans signat davant notari el mes d'octubre de l'any 2006 per CiU, una promesa que recull el compromís de no pactar amb el Partido Popular. Doncs ho han tornat a fer. Aquesta “Santa Aliança” PP-CiU que sempre torna, i es manté malgrat alguna desavinença, caldrà aclarir què pot representar.

Sabem que el marc capitalista general europeu, que serveix de denominador comú al PP i a CiU, no serà cap paradís per al nostre país. L'assignació que els poders financers tenen prevista per als Països Catalans en la nova recomposició del continent comporta que l'“espai del benestar” es restringeixi més encara i deixi el sud d'Europa en una situació subalterna amb desregulació laboral, desprotecció social, economia de serveis adreçada al turisme, etc. La política de les retallades a la qual s'apliquen d'una manera tan entusiasta tant el PP com CiU no és altra cosa que un primer tast d'un escenari sinistre que es vol mantenir de manera definitiva. I això només ho podrem aturar aconseguint el nostre marc polític propi, amb la independència, un objectiu que cal recordar que tindrem més a prop amb la constitució de l'ANC, a primers de març.

Tot pacte comporta contrapartides. Què poden oferir els regionalistes catalans en aquest negoci? Segons la meva opinió, un servei triple: aguantar, escanyar i desprotegir. Això vol dir, aguantar la revolta del poble català, esforçant-se per contenir les protestes socials amb una acció policial expeditiva; i aguantar, d'altra banda, l'avanç de l'independentisme per mitjà de promeses cap a un horitzó ambigu (una nebulosa transició) o un objectiu imprecís (un pacte fiscal indefinit). Vol dir també “escanyar per delegació”, fer la feina bruta escanyant la població per mitjà de retallades i privatitzacions salvatges, estalviant així part de la tasca al govern espanyol. I, a més, vol dir (tàcitament) no oposar resistència real (com a partit i com a govern) a les polítiques de desnacionalització: mesures lingüístiques, simbòliques, d'immigració, restricció dels pressupostos dels mitjans de comunicació catalans, etc.

L'estament dominant regional que hi ha darrere l'aliança PP-CiU a Catalunya ofereix doncs, en síntesi, bescanviar un finançament estatal per als seus negocis (sota l'eufemisme de pacte fiscal) per una actitud de no presentar batalla institucionalment a les disposicions espanyolitzadores de l'Estat. I tots units per a mantenir el gruix de l'espoliació econòmica del poble català i de les polítiques de desmantellament del tímid estat del benestar que s'havia aconseguit. Dins aquesta estratègia fonamental les proclames sobiranistes tenen la funció d'un simple espantall.

El nostre mal com a nació és que encara hi ha avui un cert nombre d'ingenus que creuen en la política basada en l'ambigüitat i la prudència malaltissa. Però, la situació actual no deixa lloc per a les mitges paraules; cal, més que mai, jutjar tothom per allò que realment fa. En un marc d'espoliació i de crisi econòmica, les polítiques regressives perpetrades contra el conjunt del poble català mostren clarament que el poder que ajuden a reforçar els regionalistes, amb la política que fan realment –sols o acompanyats–, no és el del futur Estat propi català, sinó el de l'Estat espanyol de sempre, un poder que ens és contrari.