Els escriptors

En pocs dies, Paul Auster i Lobo Antunes han vingut a Barcelona. Auster ha dit que no era un home gens interessant, s'ha desmarcat dels polítics, però s'ha afanyat a aclarir que entenia el moviment dels indignats. Res que no hagués pogut dir qualsevol de nosaltres encara que fos també parlant d'algú tan poc interessant com qualsevol de nosaltres.

Lobo Antunes ha dit que no llegia mai el que escrivia, cosa que, ben pensat, no el diferencia gaire de la majoria de la gent que llegeix. Va venir a Barcelona a parlar de l'honestedat amb Juan Marsé perquè havia acceptat participar en un cicle de debats organitzat pel Centre de Cultura Contemporània. No hi vaig anar, però, si he de fer cas d'alguns dels comentaris del Facebook, no es pot pas dir que el debat agradés gaire. Què deu passar?

Si gent com Paul Auster, Lobo Antunes o fins i tot Juan Marsé accepten fer aquesta mena d'actes per complaure els editors, per guanyar una quantitat extra o per promoure encara una mica més els seus llibres, quines possibilitats tenen de ser escoltats o tinguts en compte molts dels escriptors que tot just comencen o que ja estan contents si publiquen? De debò algú pensa que Paul Auster, Lobo Antunes o Juan Marsé té alguna cosa interessant a afegir que no pugui dir en una entrevista o que no pugui escriure en un llibre o en un article?

Recordo les últimes presentacions a la premsa dels últims llibres de Quim Monzó. No parlava de literatura, sinó del mal català que parlem i dels pocs anys que queden a la nostra llengua. Parodiant un dels seus personatges, va accedir a deixar-se fotografiar disfressat de dona. A les biblioteques, a les llibreries i a molts dels centres d'ensenyament la literatura són encara els llibres, però tant als mitjans de comunicació com al dia a dia és també o sobretot un circ. Pensin, si no, de què he parlat en una columna on m'hauria agradat parlar de llibres.