Sánchez-Camacho, la troballa de Rajoy
L'adveniment de la democràcia a Catalunya, l'any 1976, va agrupar el país al voltant del catalanisme de dretes i d'esquerres. Malgrat algunes adversitats i desqualificacions, els dos grans grups mostraren que el seu objectiu comú era fer prosperar l'autogovern català. Sols una petita parcel·la de la població va quedar fora de la reconversió: els franquistes espanyolistes. Aquest grup es reuní entorn d'AP, va cercar durant anys maneres per consolidar-se a Catalunya sense aconseguir-ho. Rajoy va perdre l'oportunitat d'obtenir el govern d'Espanya amb el PP per la seva bel·ligerància contra Catalunya. Va impugnar l'Estatut, va recollir quatre milions de signatures repudiant-lo i va organitzar una oposició demagògica i de carrer, congregant bisbes amb boina, contra els malvats socialistes, especialment els catalans, que eren els que li havien tret la victòria de les mans, i que, segons ell, atemptaven contra la integritat de la família. Com si els socialistes no tinguessin ni pare ni mare.
Amb el temps, hem sabut que les bases d'aquestes manifestacions estaven organitzades i pactades en bona part amb una associació fatxa-catòlica anomenada Legionarios de Cristo, fundada i presidida pel capellà pederasta i delinqüent mexicà Marcial Maciel, al qual finalment se li va veure tant el llautó que el papa mateix se'l va haver de treure de sobre. Aquesta gent va servir a la causa de Rajoy. Però un fet transcendental va portar la pilota al seu camp, i ell la va saber aprofitar. La gran crisi del 2008. La crisi li va posar el país als seus peus i, mentre ell, simplement, havia de callar, aquesta li feia la feina. Era evident que la crisi sola feia caure els governs establerts, pel fet que aquests havien de demanar massa sacrificis.
Una altra causa del seu èxit, aquesta atribuïble a ell, va ser canviar de tàctica a Catalunya. Em refereixo a la tàctica, no a l'objectiu. Aquest, fins que no es
demostri el contrari, segueix sent el que representa en nom de molts espanyols: que Catalunya calli, que se sotmeti a la unitat espanyola, a l'espoli fiscal, que parli cristià. Però la tàctica va ser no verbalitzar aquests objectius, com feien abans els del PP, sinó utilitzar més modos, i deixar que la política del corcó, sense fer gaire soroll, vagi menjant l'estructura del catalanisme. Aquesta tàctica ja s'ha començat a notar en aquests pocs mesos de govern. També ha tingut sort –deu ser la seva hora– de trobar-se amb Alícia Sánchez-Camacho, una catalana del morro fort, que sap representar a la perfecció, amb tota l'empenta i gran entusiasme, gosaria a dir frescor, el paper d'una Joana d'Arc defensora dels catalans. Salvar-los en primer lloc d'ells mateixos, de les vel·leïtats d'un passat, de les seves cebes, de les obsessions identitàries. Dels immigrants que vénen a menjar la nostra escudella. Alhora, no parar de recordar-nos que el tripartit ha arruïnat el país, que ens ha deixat amb les arques buides. I que ara és l'hora que siguem redimits pel PP, amo d'Espanya. No hi ha cap altre polític català que anomeni més sovint Catalunya i els catalans. Que se'n faci més portaveu. El seu discurs-eslògan no para mai de repetir aquests conceptes que acabo de detallar, aprofitant qualsevol ocasió i moment. Ho fa d'una manera i amb una contundència que ningú no pot negar que el que vol per a ella ho vol per a tots. Desqualifica la representació dels socialistes com a segona força política
del país i situa en aquest lloc el PP. Perquè és el partit que fa possible les polítiques catalanes, els autèntics socis del govern de Catalunya. Aquesta darrera afirmació no deixa de ser certa.
La demagògia sempre conté veritats, elements, que els ciutadans poden percebre, en els quals se senten representades part de les seves vindicacions. Però, a la vegada, les raons són molt viscerals i sovint desconnectades del conjunt que ha de representar una anàlisi seriosa. Alícia té un discurs bicèfal, el de l'eslògan que ja hem comentat, i el del coneixement de les circumstàncies polítiques immediates, a les quals no cal més que fer referència, per mostrar-se assabentada. No té necessitat, així, d'aportar arguments coherents en el
tipus de discussió apassionada en la qual és mestra i en la qual no respecta les normes del diàleg, interromp i sobreposa la seva veu contundent a la de l'interlocutor. Incontinències pròpies del que es pensa que té tota la raó en qualsevol ocasió que es presenti.
La Sra. Camacho ha tingut un gran èxit: mig milió de vots dels catalans han legitimat el PP com un partit d'aquest país, del qual sempre s'havien sentit exclosos. Un partit català d'una sucursalitat a la qual, d'altra banda, ja estem acostumats. Però fa la sensació que no és conscient que molts vots li vénen de la por que la crisi ha promogut entre les classes més necessitades i que han intentat refugiar-se sota la capa de la dreta, representant del poder econòmic. L'altra raó, més subtil, ha estat la seva tàctica sobre la catalanitat i l'espanyolitat compartides. Deu ser comèdia, deu ser veritat? Ho veurem al llarg dels mesos que vénen. A Espanya no hi ha símptomes de comprensió respecte a les profundes vindicacions catalanes. La Sra. Cospedal, a la qual Rajoy ha donat tota la seva confiança, parla amb
un discurs franquista. Penso que a Alícia Sánchez-Camacho la identitat catalana li passarà comptes. Pot tenir un final versió Becket o l'honor de Catalunya en el cas que se senti traïda pels seus, o, al contrari, pot esdevenir un personatge que ens recordi amb unes altres formes l'estil lerrouxista.
