L'islam catòlic i el catolicisme islàmic
Era de preveure que, tard o d'hora, el corb de la censura arribaria a controlar l'espai cibernètic. Dies enrere, un jove periodista saudita va ser detingut a Kuala Lampur i deportat al seu país, acusat de blasfèmia. Havia penjat a Twitter la seva opinió sobre Mahoma, utilitzant el recurs d'una imaginària conversa amb el profeta. Al text, tal com ha transcendit a la premsa, no hi ha cap insult. Ni tampoc cap paraula ofensiva. Simplement, l'autor es limita a dir què li agrada i què no li agrada del profeta. Li agrada la seva rebel·lia i li desagrada l'aura de divinitat que l'envolta. L'autor es diu Hamza Kashgari i té 23 anys. Corre el perill de morir a la forca. La veritat, aquesta notícia m'ha estat torturant tota la setmana. D'aquí ve que en parli.
Tots sabem que a l'Aràbia Saudita no hi ha entrat la primavera. És possible que sigui l'únic país que es quedi sense revoltes. Té prou diners per comprar la llibertat dels súbdits. La llibertat d'acció, però no la llibertat de consciència. Ni tampoc la d'expressió, sense la qual la llibertat de consciència no és res. Seria fàcil, en el meu cas, recórrer al tòpic sobre religió i barbàrie a l'islam. D'acord amb el tòpic, la barbàrie no es dóna mai en la pròpia religió. I això és fals. La religió cristiana, mal que ens pesi, va ser, durant segles, l'exponent de la màxima intolerància. Els màxims, sortosament, són coses del passat. Però no coses passades, que és molt diferent. El problema de la memòria històrica és aplicable a tot. Recordem només el que ens convé. I així s'entén que els errors es repeteixin ad infinitum. Si ja és prou vergonyós que hi hagi presos polítics, encara ho és més que n'hi hagi per qüestions religioses. Això vol dir que la religió no ens relliga a Déu sinó als sàtrapes de torn. Déu no necessita que ningú el defensi. Aquesta pretensió sí que es blasfèmia: ofèn directament Déu. La llei mosaica castigava la blasfèmia amb la pena de mort. Avui conserva la seva vigència en la llei islàmica. A mi, però, això no em serveix d'excusa. Ni tampoc em consola. Jesús va ser injustament acusat de blasfèmia. I amb això en faig prou per condemnar la blasfèmia com a tal, però mai el suposat blasfem, ja que, en la majoria dels casos, sol ser innocent. N'hi ha prou de recordar el cas de Salman Rushdie. Ningú s'ha mort per llegir Els versos satànics, però el gran Salman Rushdie es va veure obligat a desaparèixer del mapa fins que l'amenaça de mort es va apagar pel propi voler. Fins aleshores, Rushdie va viure dia i nit al caire de la mort. Em pregunto quin futur li espera al jove periodista saudita, suposant que surti viu de la contesa.
Segons Bernard Shaw, “totes les grans veritats comencen com a blasfèmies”. Convé no perdre-ho de vista. Aquesta màxima és aplicable igualment als heretges i les heretgies. El destí de les noves veritats, escrigué T.H. Huxley, és començar com a heretgies i acabar com a supersticions. I qui estigui net, que tiri la primera pedra. En totes les religions hi ha intolerància, heretges, heretgies i supersticions. Per no parlar del culte a la personalitat, com en el cas dels catòlics en relació al papa, que és una barreja de tot. Diria que els catòlics hem despullat Maria per vestir el dos últims papes; d'això no en parlem mai. Tanmateix, no hi ha perill que ens condemnin a la forca. Posem-nos en el lloc del periodista saudita i analitzem què és el que no li agrada de Mahoma: l'aura de divinitat que l'envolta, l'aura que l'acompanya. No rebutja el profeta, sinó el fum d'encens que impedeix veure l'home en el profeta. El mateix fum que ens ha impedit veure Karol Wojtila en el papa Joan Pau II i Ratzinger en Benet XVI: els dos papes que no es lliuraran del judici sever de la història en el dolorós tema dels abusos a menors. És inútil mirar cap a una altra banda. Els mals de l'Església provenen de l'Església i els ha de guarir la mateixa Església que, en definitiva, som tots. I el mateix dic dels mals de l'islam. Però, compte! Hi ha mals que són comuns a les grans religions. Els abusos d'autoritat, per exemple, la mena d'abusos que mantenen els fidels en la minoria d'edat permanent. No és cap secret que estem passant una crisi de credibilitat de les més greus. Benet XVI va dir que “havia trobat la vinya del Senyor devastada pels senglars”. El que no va dir és com ha pogut passar una cosa semblant havent-hi un papa com Joan Pau II, proclamat “el gran” pel mateix Ratzinger, l'home que, l'endemà de vestir la sotana blanca, havia deixat de ser el rigorós censor de teòlegs que va ser durant més de vint anys, per convertir-se en el papa teòleg, per obra i gràcia de l'apegalosa devoció al papa. L'aura de divinitat que envolta el profeta Mahoma i que Hamza Kashgari troba detestable, aplicada al papa resulta ser virtut. L'islam catòlic i el catolicisme islàmic.
