Exemple de cinisme
La revista barcelonina Fomento de la Producción –que té un bon arxiu–, recorda en el seu darrer número unes paraules pronunciades al setembre del 2007 per l'aleshores president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, i una resposta del president del Banc de Santander, Emilio Botín. El primer va dir que l'economia espanyola anava bé i que estava preparada per fer front a les turbulències que s'apropaven. Unes declaracions que no sorprenen ningú al cap de quatre anys i mig, ja que era un ignorant en qüestions econòmiques, i els seus assessors, uns irresponsables, si no li deien la veritat. Però sí que sorprenen les paraules del president del Santander en confirmar la bona forma de l'economia espanyola, lloar la política econòmica del govern socialista i afegir –cito textualment– que tenia “confiança en l'economia espanyola, que demostra
que és una de les més sòlides d'Europa”. Don Emilio Botín sap d'economia, de manera que no
hi ha excusa possible.
Actualment el Banc de Santander fa tot el que pot per fer-se perdonar el seu origen i demostrar als mercats que no està contaminat pel virus espanyol. A la propaganda que publica en revistes internacionals, el banc amb seu a Cantàbria explica detalladament que només el 12% dels seus beneficis procedeixen de l'Estat espanyol
i que, per tant, els seus accionistes i clients poden estar ben tranquils. La seva filla gran, Ana Patricia, és la responsable dels interessos del grup a la Gran Bretanya.
El Banc de Santander va créixer durant i gràcies al franquisme. Els Botín eren propers al règim i ho demostraven sempre que feia falta. El 1976, després de la mort del dictador, el pare de Don Emilio Botín es va dedicar a la compra de bancs americans, perquè no es refiava del que podia passar a l'Estat espanyol i buscava una plataforma a l'estranger. Però el 1982, les repúbliques llatinoamericanes van suspendre pagaments pràcticament totes, de manera que les inversions es podien considerar pura pèrdua. Segons el Financial Times, el risc americà del Santander a final d'aquell any –42.000 milions de pessetes en el seu equivalent en dòlars– va ser superior als fons propis del banc –35.000 milions de pessetes–. El 1983 van guanyar les eleccions els socialistes i Emilio Botín va ser un dels dos presidents de grans bancs espanyols que van anar a felicitar Felipe González a la seu del partit a Madrid. El Banc d'Espanya, que havia començat el procés de fusions i intervencions bancàries va deixar tranquil el Santander.
Aquests exercicis de cinisme són compartits per una majoria dels grans bancs internacionals. Abans el cinisme era més vergonyant i s'amagava. Es proclamen neutrals políticament i sense pàtria, però no ho són i es posen sempre a favor del vent
i darrere del poder.
I potser, en determinats moments, al davant, ja que tal com van les coses ens haurem de preguntar qui té més poder: el cap del govern democràtic elegit per la població, o el grup o grups que encapçalen el sistema financer i que tenen la capacitat d'ensorrar –no donar assistència– o de mantenir –amb assistència financera– el govern de torn.
