I, a més, sense ‘Público'

He estat lector fidel d'un alt percentatge dels més de mil cinc-cents números del diari Público. Sovint retallava articles i els classificava (¿?) entre les pàgines del llibre de la setmana. No hi he col·laborat mai, tot i que ho havia intentat, però en va. El plat fort del diari era l'acudit del barceloní Farreres, els comentaris de Juan Carlos Escudier o d'Ignacio Escolar, així com la majoria d'articles d'opinió, o de “dominio público”, on hem tingut la sort de poder llegir sovint parers de Josep Fontana o de Vicenç Navarro. Enyoraré, molt especialment, les pàgines d'internacional que ha coordinat Carlos Enrique Bayo. I també les obsessions temàtiques del diari al llarg de tot el procés contra Baltasar Garzón, en favor de la laïcitat, en la denúncia de les trampes del PP, abans a l'oposició i ara en el poder sense escletxes. O en la documentació sobre les marginacions socials a l'estesa Pell de Brau. Público ha estat una publicació inequívocament bel·ligerant contra els neofranquistes, generalment barroers i manipuladors de dades. En el camí costerut de recuperació de la memòria històrica, Público ha treballat sense equívocs. Li ho hem d'agrair.

El buit que la publicació deixa incrementa la nostra indefensió contra el pensament –¿és abusiu, qualificar-lo de tal?--, uniforme i uniformat, de la suma d'ABC, La Razón, El Mundo, La Gaceta, Marca (que és molt més que un diari esportiu), Telemadrid, COPE, Intereconomía, etcètera. Ens queda, sí, la Sexta, El País --tan vacil·lant, ai!--, la cadena SER i uns quants programes de RTVE. Poca energia per superar aquest Bienni Negre, que corre el perill de convertir-se, si més no, en Decenni.

Algú em dirà que hi ha programes digitals, confidencials, facebooks, cicles de conferències i rodes de premsa d'indignats. Com que, tot amb tot, sé que ja sóc un producte caducat, i avesat, per raons familiars, des de molt menut, al contacte amb el paper imprès, canto el RIP per una publicació que m'estimava i a la qual hem de cantar les absoltes.

Ah! El cor m'amargueja des que vaig llegir, a Público, un article de Nazanin Amirian sobre Qatar, país ben poc modèlic tot i que ara blaugranitzat.