Migracions catalanes

Al Col·legi Major de la Universitat de Navarra en el qual vaig residir durant la carrera, hi havia alguns companys gallecs –de Vigo– amb cognoms catalans: Borrás i Massó. També per aquells anys –l'estiu de 1965–, estant a la Universitat de La Rábida, anàrem d'excussió a Isla-Cristina, on ens va rebre l'alcalde, un andalús de cognom Cabot. I, deu anys després, essent notari de Tudela, em cridà l'atenció la freqüència a alguns pobles de la Ribera d'Ebre –Tudela, Ribaforada, Buñuel...– de dos cognoms més indefugiblement catalans: Oliver i Huguet, escrit aquest a vegades amb h i altres sense. I fa pocs dies, dinant amb un amic de cognom Ros, em digué que el seu pare era navarrès, i, en preguntar-li que d'on, em respongué que de Buñuel. La presència de cognoms catalans a Vigo i a Huelva no té secret: és fruit de les migracions del segle XVIII; i, pel que fa als freqüents a la Ribera navarresa, són –segons em digué un capellà de la zona– de descendents de catalans de terres del Delta i de Tortosa que, a causa d'una hambruna que es produí al segle XVII, pujaren Ebre amunt, fins a quedar-se allà on trobaren menjar.

Parlant un dia d'això amb Lluís Jou, amic i col·lega, em digué que el seu pare havia escrit un llibre sobre aquest tema, editat l'any 1982. I, passats uns dies, em va fer arribar un exemplar de Els sitgetans a Isla Cristina. Aportació a l'estudi de les migracions catalanes a l'Espanya dels segles XVIII i XIX, escrit per David Jou i Andreu, amb pròleg d'Antoni Jutglar. L'he llegit, dies després de fer el mateix amb Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX), de Llorenç Ferrer i Alòs, editat per la Fundació Noguera. De tots dos llibres m'ha quedat una primera idea fonamental: la forta empenta demogràfica de la Catalunya que surt de la derrota de la guerra de Successió i el gran dinamisme econòmic del Principat en aquella època, que impulsà les importants migracions catalanes pel conjunt de les terres d'Espanya, a les Canàries i a Amèrica. Escriu Jutglar que “és precisament durant aquestes etapes quan ja s'ha consolidat el vell adagi castellà que diu que “los catalanes hasta de las piedras sacan panes”. Dóna testimoni d'aquesta riuada d'emigrants catalans arreu de la monarquia espanyola la preservació fins avui de noms catalans com ara Conservas Massó, a Galícia, i Aceites Carbonell, a Andalusia.

Dintre d'aquesta riuada s'incardina la migració de sitgetans vers Isla-Cristina, que –segons David Jou– començà cap al 1720, quan “es troben pescadors catalans en aigües d'Ayamonte i de l'Algarve”. L'atractiu per a aquesta gent –hi afegeix Jou– fou “l'abundància de sardina i la facilitat de pescar-la, fet que els permetia la preparació i comercialització de la sardina salada i premsada –l'arengada– que en aquell temps, i fins fa pocs anys, jugà un paper tan important en el ram de l'alimentació”. Està documentat que la presència dels pescadors catalans a les costes de l'Andalusia baixa i el sud de Portugal “fou en general ben acollida, ja que el camp de la seva actuació –la pesca de les sardines– fins al moment de la seva arribada hi era pràcticament desconegut o abandonat”. A Galícia, per contra, “la presència dels nostres pescadors fou més polèmica”, ja que allà ja es practicava la pesca i la salaó de la sardina, i la competència dels catalans era molt forta, perquè els seus procediments de pesca i preparació de la sardina salada “eren molt més eficaços i més productius”. Tanta va ser la tensió provocada que, quan començà a prendre cos –a mitjan segle XVIII– la idea d'una Galícia espoliada des de fora, principalment per castellans i catalans, els gallecs foren més crítics amb els catalans. Així ho explica Ricardo García Cárcel –al seu llibre La herencia del pasado. Las memorias históricas de España–, en el qual transcriu aquesta copla popular, d'enorme agressivitat, exhumada per Xosé Ramón Barreiro: “Catalán de Cataluña / barbas de conxo manso / por qué non das ó galego / unha hora de descanso.”

A l'Andalusia baixa, la presència catalana fou pacífica. Segons el cadastre de 1751, hi havia enregistrades trenta xàvegues a Ayamonte. Però el fet més destacable d'aquesta presència és la fundació d'Isla-Cristina, cap a l'any 1755, com a conseqüència del terratrèmol de Lisboa, que afectà també aquelles costes, arrasant les instal·lacions catalanes. El fet d'haver estat un mataroní el primer poblador que va instal·lar-s'hi es considera suficient per atribuir a Mataró la paternitat d'Isla-Cristina. No obstant això, David Jou –utilitzant dades del primer padró d'Isla-Cristina (1824)– concreta la importància de l'aportació sitgetana. En efecte, dels 1.354 habitants censats, 43 eren nascuts a Sitges, 27 a Mataró i 17 a altres llocs de Catalunya; i dels nascuts a Isla-Cristina, 55 eren fills de sitgetans, 49 de mataronins i 21 d'altres indrets de Catalunya. I no deixa de ser simptomàtic que el primer historiador d'Isla-Cristina –i primer capellà nascut al poble– va ser mossèn Josep Miravent, autor de la Memoria sobre la fundación y progresos de la Real Isla de la Higuerita.

La Catalunya del segle XVIII va créixer demogràficament i es va desenvolupar econòmicament, de forma que pogué agafar a temps i amb força la revolució industrial del segle XIX, i assolir uns nivells que li permeteren finançar la Renaixença i encetar amb força el procés de refacció nacional. Perdura avui la seva vella capacitat per treure pans de les pedres? Aquí rau per a ella el ser o no ser.