El correu del terror

Rebre una carta certificada d'Hisenda provoca palpitacions, ansietat, causa trastorns de conducta i un desguitarrament general del metabolisme. Hisenda no és una senyora dolça i de veu amable, sinó un papu, un home del sac que viu en una cova i que ningú no ha vist mai. Hisenda és un ogre llegendari del qual només coneixem els brams i les urpades. Segurament més d'un lector dirà que és just a l'inrevés, que Hisenda és un Robin Hood que defensa amb perseverança cada cèntim del bé comú. Encara que fos així, recaptar quartos no ha estat mai la feina més simpàtica del món, i Hisenda, que ho sap, en lloc de lubricar les relacions amb els administrats, cultiva el cantó tenebrós.

Uns joves empresaris em van ensenyar, alarmats, una carta certificada en què Hisenda els reclamava més de 16.000 euros, 700 dels quals corresponen a interessos de demora. I només tenien un termini de deu dies. El plec era de 14 o 15 fulls escrits íntegrament en castellà i encapçalats per un paràgraf que era una sola frase d'onze línies de la qual es destacava “se declaran embargados”. Palpitacions, angoixa, desesperació. I per què? Què hem fet malament?, es demanaven. Es van ensorrar quan van llegir que contra aquell escrit no es podia interposar recurs. Però alguna cosa no quadrava: la seva petita, minúscula empresa, figurava com a “entidad pagadora”, mentre que era “obligado al pago” el nom d'una altra persona que no sabien identificar.

En resum, un empresari té deutes tributaris i Hisenda envia avisos als seus clients perquè, en lloc de pagar-li les factures, paguin directament a Hisenda. Però això els ho van haver d'explicar: la redacció de la carta era tan empatollada, tan kafkiana, que no s'entenia res. Això sí, contenia un full de pagament per la quantitat reclamada. Em pregunto quanta gent, moguda pel pànic d'una carta bomba d'Hisenda, ha pagat els deutes d'un altre sense saber-ho.