Afalacs

L'afalac, si no és l'ensabonada llefiscosa d'un llepa, sempre s'agraeix. No sentir-se prou estimat neguiteja la majoria dels mortals i potser per això hi ha una mena d'indústria de l'adulació. Els professionals de l'afalac solen pul·lular al voltant del president d'això o de l'amo d'allò. Es veu que la cosa que realment afalaga és notar que algú pensa que val la pena afalagar-te. Els lil·liputencs som de condició minúscula en tos els sentits i se'ns nota fàcilment. Per dissimular-ho un pèl cal posar-hi, com sempre, una mica d'humor. Penso en aquell noi que volia entrar a una escola naval anglesa i que quan l'almirall que l'examinava va dir-li: “I ara, jove, digui el nom de tres grans almiralls”, el noi va respondre: “Drake, Nelson i, disculpi senyor, però ara mateix no m'acabo de recordar del nom de vostè.” Em diuen que el noi va fer una gran carrera a la Royal Navy. En aquesta línia és coneguda la manera com el primer ministre Benjamin Disraeli sabia tractar la reina Victòria. Quan es va publicar un petit dietari de les visites de la reina a les terres altes d'Escòcia, Disraeli, que a més de polític era un reconegut novel·lista, se li adreçava així: “Nosaltres els autors, Senyora, sabem que tal i qual...”. Un expert en protocol m'explica que si es tracta d'afalagar una senyora de bon veure n'hi ha un que no falla mai: “Què li sembla si sortim a passejar al jardí? M'agradaria que les roses la veiessin.” Tot això em fa pensar en la història trista d'un cuiner que havia tingut gran anomenada. L'home, saturat de tants afalacs dels comensals, es va voler allunyar dels frívols sorolls del món. En lloc de cuinar es va retirar a cultivar els productes: faves, pèsols, mongetes, carxofes... Ara, al seu voltant, el silenci era absolut però, amb el temps, es va adonar que havia fet un error de càlcul: no es podia passar tan dràsticament de rebre adulació tot el dia a la indiferència del món vegetal. El cuiner va entrar en una depressió profunda i es va treure la vida. No havia previst que, per més que les cuidis, les carxofes mai no t'aplaudeixen.