Penjats al mòbil

Una columna és com un anunci: o atrapes lectors o espectadors a les dues primeres ratlles o en els dos primers segons o no serveix de res. Només et llegiria la tieta, si no fos que les tietes fa anys que han mort. Han passat a millor vida i avui tothom que queda, si es vol jove –i tothom es vol veure jove– és flogger, grunge, emo, gòtic, okupa o hardcore. Me'n salto, ja ho sé. La llista ocuparia tota la columna si continués. Però tant se val: del que es tracta és d'arribar primer, de sorprendre i de semblar més modern, que hi ha qui triomfa emplenant la cartera i la resta –que som també pràcticament tots– provem de triomfar sorprenent, també els que escrivim, canten, pinten o s'engresquen a qualsevol activitat, diguem-ne, artística com la de fabricar o vendre mòbils. No hi ha res més. Avui la profunditat –que existeix– arriba només a bases de flaixos de novetat i d'immediatesa. I ara parlem del Mobile Word Congress, que és del que jo també els vull parlar (amb la certesa, ai, d'arribar tard, que, quan llegeixin aquestes ratlles, el Congress s'haurà acabat i totes les novetats seran història o sigui, la pitjor cosa que pot passar a qualsevol novetat). Vaig seguir el que feien i deien alguns dels que hi van assistir perquè tots els mitjans de comunicació n'informaven. També per la xarxa. “Les jornades del Mobile són una oportunitat única per trobar-se”, deien molts. Però una parella se sincerava més: “El millor del Congress és que pots parlar amb molta gent que normalment no t'agafaria el telèfon.” Lawrence Durrell va escriure fa molt de temps que el telèfon era el símbol modern de la incomunicació humana. Però fa temps també que ningú no identifica un mòbil amb un telèfon. És molt més, tant, que en els mòbils sembla que hi hagi bona part de les nostres il·lusions, pràcticament tot el que podem ser i moltes de les possibilitats de sortir de la crisi. I no hi haurà cables que ens connectin amb el que vam pensar un dia que érem.