Cervells d'internet

Imaginem que vostè està llegint el present article en la versió digital d'aquest diari; imaginem també que algun altre lector l'està llegint en paper, de la manera en què s'han llegit els articles a la premsa en els últims segles. En el primer cas és probable que, a més d'estar fent un cop d'ull a l'article, vostè tingui el seu correu electrònic obert, i potser interrompi la lectura per llegir un missatge que li acaba d'arribar. A més, dins aquesta mateixa pàgina hi ha publicitat animada, propostes per respondre alguna mena d'enquesta, sense comptar l'entramat de connexions que li permetran twitejar aquest contingut, o potser compartir-lo, si li ve de gust, amb els seus “amics” de Facebook. També és possible que, a més de llegir aquest article, vostè tingui altres pàgines obertes, de les quals també en va ullant informacions, sense comptar la hipòtesi que alhora estigui xatejant o bé escoltant música a la xarxa.

El lector en paper, però, molt possiblement no estigui fent res de tot això: simplement va seguint aquest argument amb la ment concentrada en el seguit de raons que l'article vol exposar, sense saltar a cap altre contingut informatiu, sense altra distracció que els eventuals sorolls que puguin arribar a irrompre en la seva concentració. Si això succeeix, però, sempre podrà reprendre la lectura en un punt concret, sense que un conjunt bulliciós de noves distraccions l'arrosseguin fora de l'article.

Un plegat d'estudis recents ens asseguren que els lectors de continguts a la xarxa –notícies, opinió, articles a les enciclopèdies digitals, etc.– són menys capaços de respondre correctament a un paquet de preguntes bàsiques sobre el fons d'aquests continguts que no els lectors d'aquests mateixos temes si els han llegits en el suport clàssic de paper. Hi ha una diferència apreciable en la concentració que dediquem als textos impresos en forma tradicional –amb el seu conjunt de caràcters inalterables damunt d'un suport de paper– que no en allò que llegim on-line o a les pantalles, per molt cridaner i lluminós que sigui l'embolcall de l'assumpte. Precisament aquí rau la complicació: tot allò que sorgeix de la xarxa va acompanyat d'un marc de sensacions que ens impedeixen acabar de fixar l'atenció de manera continuada en allò que se'ns està dient. Internet és massa espectacular, massa dúctil i llampant per permetre que els continguts intel·lectuals arrelin durant molt de temps en la ment dels individus. Faci vostè memòria. ¿Quantes coses realment memorables ha llegit a la xarxa? Possiblement moltes, sí: ¿però de quantes en podria fer un resum, de quantes en recorda la idea principal, la tesi fonamental d'un article de fons, per exemple?

Internet és un instrument sensacional per accedir a milers de fonts d'informació però no per fer que aquesta informació sigui assimilada i contribueixi a un desvetllament crític, intel·lectual. Allò que anomenem la nostra personalitat es fonamenta en la nostra memòria a llarg termini: ¿quants continguts intel·lectuals, però, extrets d'internet, aconsegueixen accedir a aquest dipòsit?

Sabem que allò que realment ens constitueix ens ha arribat a la memòria gràcies a un deteniment concentrat, focalitzat i exhaustiu; pensem en la memorització que cimentava l'educació dels infants i dels joves fins fa només unes dècades: perquè un contingut passés a formar part dels coneixements personals de l'alumne aquest sabia que s'havia de concentrar, d'aïllar, abstreure's de l'embolic del món de cara a arribar a assimilar una lliçó, la qual, després, formaria part del seu patrimoni intel·lectual, i l'acompanyaria, des del fons de la memòria, durant molt de temps, potser de per vida.

Internet i els nous suports –tabletes, mòbils, llibres electrònics, etcètera– constitueixen grans innovacions, però hi ha, convé recordar-ho, un “artefacte” que no canvia, que funciona des de fa algunes desenes de milers d'anys de la mateixa manera: el cervell humà. Per molt ràpida i per molt radiant que sigui la nova tecnologia de la informació, sempre el cervell humà trigarà el mateix en assimilar-ne els continguts: no hi ha revolució tècnica en aquest camp (de moment…). Recordar això pot semblar una obvietat, però no l'han tingut present tots els que es van emocionar en excés i van introduir ingènuament els ordinadors a les aules de les nostres escoles, com si això hagués de fer els nens més intel·ligents de manera automàtica.

Per desxifrar i assimilar un contingut, el nostre cervell fa molts anys que necessita concentració, deteniment, una demora tranquil·la, assossegada i tenaç en un plegat de dades, un entorn psíquic que no és el que sol acompanyar internet i els altres estris que han vingut a desplaçar el llibre o el diari imprès. Internet ens manté distrets i adelerats, encuriosits i a l'aguait, però no disposats a assimilar res que pugui contribuir a donar més recursos duradors a la nostra memòria, és a dir, a la nostra personalitat.

Marshall McLuhan ja ens va ensenyar que el llibre i el llenguatge lineal que li és propi havien fet canviar la ment de part de la humanitat, facilitant el conjunt de canvis radicals –de l'individualisme fins al racionalisme– que han fundat allò que anomenem la modernitat. Si internet i el seu ric marc de focs d'artifici desplacen el llibre –o el diari– com a constructors de la ment dels individus: ¿quina nova societat pot sorgir d'aquest canvi de paradigma? No ho sabem.

De moment, només podem lamentar-nos de tanta superficialitat, de tanta escassa memòria o manca d'atenció en res que sigui realment perdurable.