La vella nova noblesa

Poc després de decretar-se oficialment que havíem entrat en una situació de crisi econòmica profunda, va aparèixer una florida de teòlegs. La funció oracular d'aquests visionaris va ser anunciar urbi et orbe les conseqüències “positives” de la crisi. Segons la seva especulació, la crisi ajudaria a suprimir sectors de producció ineficients, rèmores administratives, privilegis onerosos i, sobretot, a no viure com havíem viscut fins llavors: “per-da-munt-de-les-nos-tres-pos-si-bi-li-tats”. A mig camí entre la teoria evolucionista i els fonamentalismes econòmics de nou encuny, aquesta visió va anar instal·lant la idea que al capdavall la crisi era una magnífica oportunitat de millora, de renovació, de font d'idees imaginatives que estimularien el creixement. La parcial raó teòrica d'aquesta interpretació no justificava la consegüent orgia d'optimisme teòric que s'ha celebrat en nom seu. Però ben igual que amb l'escalfament global, posats a triar, la raó humana tendeix més a abraçar les hipòtesis optimistes que no pas a acceptar les incontestables realitats del fracàs. Ja se sap, l'esperança imposa aquestes obligacions: és més amable pensar que l'escalfament global encara és reversible que no pas acceptar que no hi ha fre; i és més consolador creure que la crisi servirà per eradicar vells privilegis que no pas per consolidar-los de nou. Aquesta exaltació de l'optimisme recorda Leibniz, filòsof que sosté que, malgrat els infortunis, “vivim en el millor dels mons possibles”. Però aquesta exaltació de l'optimisme és també una altra prova de la necessitat de rellegir Càndid o l'optimisme, obra en què Voltaire parodia de manera satírica la visió conformant de Leibniz.

Voltaire guanya Leibniz. Un cop d'ull al nostre entorn immediat permet veure que la crisi, molt lluny de trencar hegemonies, el que fa és consolidar els vells privilegis de les castes instituïdes. Qui més paga les conseqüències dels ERO, dels ERE, dels acomiadaments i les retallades, són els sectors laborals més febles, més en precari. En canvi perviuen i dominen d'una manera majestàtica els quadres dirigents, potser encara més poderosos que abans de la crisi.