La ràbia del carrer

La mateixa setmana que la difusió internacional de la fotografia d'un jove trencant un aparador de Barcelona ha escandalitzat els que pateixen més per la imatge exterior que no pas per les estretors interiors, hem vist com el govern del PP, el partit de la llei i de l'ordre, s'instal·lava en una postura tan impròpia de la dreta com és la desobediència. Rajoy planta cara a Brussel·les, hem llegit que titulaven els diaris per resumir la decisió espanyola d'incomplir el sostre de dèficit ordenat pels manaires de la Unió Europea. De sobte, la insubmissió convertida en un valor ben cotitzat. El jove indignat i el president rebel, però, han rebut un tracte desigual. El primer ha estat considerat culpable de fomentar el descrèdit de cara enfora, l'anònim cap escalfat que escampava pel passeig de Gràcia la fumerola de les trinxeres urbanes d'Atenes.

El segon, en canvi, s'ha passejat per les portades com un milhomes disposat a impedir que l'economia davalli cap al precipici. La ràbia del carrer potser provoca mala fama, però no pas més que uns governants que primer practiquen la mentida electoral i després el desvergonyiment governamental. El Rajoy que ara es revolta contra els manaments francogermànics és el mateix que fa quatre dies els prometia fidelitat i obediència. El mateix que ara exigirà a les autonomies els sacrificis pressupostaris addicionals que el govern estatal no es veu amb cor d'assumir. Mentrestant, de portes endins, i aquest és el descrèdit que fa més mal de tots, la llista de l'atur no para de créixer, una filera inacabable d'ofrenes llençades al volcà d'un capitalisme transformat en incineradora de llocs de treball.