La malaltia de la democràcia

Les democràcies més avançades del món, Europa, els EUA i Japó, estan immerses en una profunda crisi en què la voluntat i els objectius de les seves societats s'estan distanciant del que els seus governs poden i són capaços de fer. Aquesta divergència subratllada ara per la crisi econòmica és el més greu problema d'Occident, i la seva constatació per la ciutadania obre una trinxera amb el govern que és creixent i pot arribar a un punt de no retorn, on els electors concloguin majoritàriament que els seus elegits no poden i no saben com resoldre els seus problemes, el major dels quals és sens dubte la reducció del nivell de vida i la desigual repartició de la riquesa, quan els més rics acumulen progressivament més riquesa i les classes mitjanes veuen el nivell de vida estancat des de fa anys, amb un sistema fiscal desequilibrat en detriment de les rendes de treball.

Diu Daniel Alpert en el seu llibre The way forward que la raó per la qual això succeeix és la integració a l'economia productiva de milions de treballadors i de l'increment de la productivitat com a conseqüència de la tecnologia que ha augmentat la capacitat de producció per sobre de la demanda en un món on encara un terç de la població està en el nivell de la subsistència i per tant no consumeix.

Les empreses que creen més valor ja no són les industrials o les de serveis en sentit ampli sinó les tecnològiques on la proporció de facturació a capital humà és irrefrenablement creixent. Facebook té un valor de 70 bilions de dòlars i 2.000 treballadors, la General Motors, un valor de 35 bilions de dòlars i 300.000 treballadors. Això unit al transferiment per raons de cost de la producció industrial a Àsia, ha creat inevitablement a Occident un atur estructural, frustrant per a l'individu i amb costos importants per a l'atenció social dels aturats.

Hi ha tres raons per a aquesta manca de capacitat de les democràcies per resoldre els problemes més greus de les seves poblacions. La primera és que la globalització ha reduït el seu poder i ha tret força a les palanques de què abans disposaven per governar l'economia perquè la interrelació entre economies és ara instantània i quasi transparent. Per exemple, el deute dels EUA ha reduït la força de la seva política comercial condicionada pel seu creditor, Xina, i ha dificultat l'increment de la competitivitat del país. La segona és que els problemes avui són més globals i menys locals i per tant necessiten un consens i equilibri de poder que fa més difícil arribar a acords i sobretot actuar. La internacionalització mundial, la desaparició dels dos blocs de la guerra freda i la disminució de la importància relativa dels EUA i la UE, dificulta l'actuació d'uns governs amb menys influència i capacitat d'actuació que fa trenta anys. La tercera és que les democràcies actuen amb facilitat quan el consens s'aconsegueix per satisfacció d'interessos o repartiment de beneficis, però molt menys pel repartiment dels sacrificis, i és precisament això el que necessitem per fer els canvis necessaris i invertir una tendència que ens fa progressivament menys competitius. Hem, doncs, de concloure que la capacitat de les democràcies occidentals s'ha reduït les últimes dècades per raons estructurals i que no sembla que això pugui canviar en el futur pròxim. Però, per altra banda, les demandes de la població són creixents i els problemes més greus, si bé és cert que el nivell de vida i benestar de la ciutadania ha millorat globalment les últimes dècades, són les desigualtats creixents i l'arribada de la immigració, com a conseqüència inevitable l'envelliment de la població ha fet presents nous problemes fins ara desconeguts.

Aquestes circumstàncies de demandes creixents de la ciutadania i d'incapacitat també creixent dels governs per satisfer-les ha portat a un divorci, desencant i desconfiança que constitueix un perill real per a la democràcia.

La solució no és fàcil però sí es constata que aquestes dificultats reals de les democràcies occidentals són menys sentides pels països emergents en què el capitalisme d'estat, el control de la societat pel govern i la limitació de la seva llibertat per règims autoritaris juntament amb una millora substancial i creixent del seu nivell de vida han fet que aquesta divergència entre governats i governants se senti menys.

Es requereix esforç, perseverança i confiança en el resultat. Charles Kupchan proposa tres estratègies per reparar aquesta circumstància. La primera és que les democràcies defineixen estratègies econòmiques que es planifiquin i organitzin perquè es puguin dur a terme per la col·laboració pública i privada i que no deixin simplement a les lleis del mercat la seva definició. És obvi que aquestes polítiques s'han de mobilitzar més per estímul i incentiu que per obligació i força.

Els líders polítics han de canalitzar el descontentament social i implementar reformes estructurals en l'àmbit financer, fiscal, industrial, laboral, de recerca, etcètera. S'ha de fer una labor pedagògica en què la ciutadania arribi al convenciment que és necessari, per fer les nostres economies més competitives, que no més desiguals, unes reformes que són inevitables i que per ser efectives necessiten ser socialment justes i més basades en l'esforç que en la igualtat del resultat.

Finalment els governs han d'evitar la temptació de l'involucionisme, la xenofòbia, la mirada interna. L'àmbit és el món i no la proximitat. Aquesta podria semblar una solució a curt termini, no ho serà mai, a Europa ho sabem per experiència. El descontentament dels grecs pel que consideren un abús i excés d'interferència en la seva economia i el descontentament dels alemanys per “l'aprofitament injust i excessiu”que fan els altres europeus del seu treball i riquesa és un exemple del perill que pot suposar d'involució que hem d'evitar.

Els reptes que tenim per davant són grans però és ara  l'hora, com ho va ser després de la guerra i del miratge que varen suposar els feixismes als anys trenta, que tots ens convencem que no hi ha alternativa a la democràcia però sí que ha de ser aquesta dirigida a resoldre els problemes de la ciutadania més amb mirada llarga que amb visió curta. Sempre ha estat així, ara també.