El cinema i la vida

A vegades per entendre que el món està fet un embolic només cal anar al cinema. O interpretar els Oscar de Hollywood. Els premis a The artist han estat interpretats de manera tan àmplia i desconcertant com un retorn innecessari a la nostàlgia del passat o com un missatge necessari de quin ha de ser el futur del cinema. I, paradoxalment (o simptomàticament), en tots els casos es considera una magnífica pel·lícula. Allò que els deia al principi, un embolic. Com el món.

Que una pel·lícula muda i en blanc i negre sigui premiada com la millor pel·lícula del 2012 no deixa de ser curiós (o simptomàtic). I ara parlo només de cinema. O potser no. Quan el cinema fa temps que es busca per saber cap a on anar, que la pel·lícula que du gent a les sales i rep els premis més importants sigui The artist, potser més que nostàlgic és revolucionari. A vegades les històries ben explicades, encara que sigui la mateixa història d'amor i desamor i d'èxit i fracàs de tota a vida, són el més subversiu. I segurament en el cinema que es fa ara ho és. Perquè mentre es busquen noves formes d'explicar coses, com les tres dimensions o el realisme formal, renunciar al so i al color és contracultural, sobretot si això va acompanyat d'èxit de públic i crítica.

A mi em fa l'efecte que The artist ha tingut èxit per la senzilla raó que aconsegueix commoure l'espectador. Per una cosa tan vella com infravalorada com aquesta. En moltes pel·lícules actuals a vegades entres al cinema perquè et fotin una lliçó moral que quedes distret. Filmen amb mètodes que imiten la realitat o el documental històries que et fan sentir culpable de tota la injustícia que hi ha al món. En diuen verisme, però són bufetades de mala consciència. Cinema social, en diuen també. Se n'ha fet de molt bo, sobretot quan no se'n deia així. I quan es filmava amb vocació artística i amb històries de pura ficció que t'explicaven la vida.

Després hi ha això del 3D, que sembla que només es pugui fer servir per filmar històries buides de contingut. Potser Hugo obrirà un nou camí, en aquesta tècnica.

Per sortir de l'embolic segurament hem de respondre les preguntes que ens fan les noves pel·lícules: Volem un cinema que es dirigeixi als ulls o que es dirigeixi a l'ànima? Un cinema que es dirigeixi amb cruesa a la consciència o amb generositat a l'emoció? I qui diu el cinema, diu la vida.