Vladímir Putin
El seu crèdit entre l'electorat s'explica perquè, a pesar
dels punts foscos dels seus primers mandats, va posar fi a la inestabilitat política de la dècada dels noranta
La tornada de Vladímir Putin a la presidència de Rússia estava cantada. Després d'exercir-la durant vuit anys (2000-2008), el joc de matrioxques ha resultat insuperable. De la nina gran (Putin) en va sortir una de més petita (Dmitri Medvédev) i d'aquesta torna a sortir la primera (Putin). L'exagent del KGB es va forjar com a polític a l'ombra d'un Borís Ieltsin en hores baixes que el nomenà el seu successor polític, i assumí interinament la presidència de Rússia el 1999 quan aquell dimití per problemes de salut. Els foscos atemptats del setembre d'aquell mateix any a Moscou (els dos atemptats causaren un total de 233 morts i oficialment foren atribuïts als independentistes txetxens) consolidaren les seves aspiracions electorals a la presidència quan actuà amb contundència i amb menyspreus pels drets humans en la denominada segona guerra de Txetxènia, que perllongaria fins al 2009. Paral·lelament, el control dels mitjans de comunicació assegurava, com en els vells temps de l'URSS, l'enaltiment de la figura del nou president i l'opacitat informativa permetia amagar la seva faceta més fosca i autoritària, que es mostrava en la seva expressió més brutal en els crims de guerra contra la població txetxena. Denunciar-ho podia costar la vida, com li succeí a Anna Politkóvskaia, periodista de la Nóvaia Gazeta assassinada a trets el 7 d'octubre del 2006. Encara avui no s'ha pogut esbrinar qui fou el responsable polític d'aquell crim.
Els resultats provisionals oficials donen a Putin més del 64% dels vots en unes eleccions on les irregularitats han estat a l'ordre del dia i han provocat les denúncies de l'oposició, dels observadors internacionals i, àdhuc, de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Les manifestacions de suport i en contra de Putin omplen ara els carrers de Moscou i d'altres ciutats importants del país. I, tanmateix, no li calia manipular les eleccions perquè totes les enquestes el donaven vencedor, però el tarannà autoritari exigia una victòria contundent.
El crèdit de Putin entre l'electorat rus s'explica perquè, a pesar dels punts foscos dels seus dos primers mandats, va aconseguir posar fi a la inestabilitat política de la dècada dels noranta, recuperar unes taxes de creixement econòmic sovint espectaculars, l'orgull nacional de la que havia estat segona potència del món durant quatre dècades, ressuscitar la figura del dirigent suprem en un poble que mai ha conegut una vertadera democràcia i acostumat a dipositar les decisions i el futur en mans d'un poder autoritari i a projectar tots els mals del poble rus en l'altre (el txetxè i, per extensió, els no eslaus). Però res tornarà a ser igual en aquesta nova presidència (que després de la reforma constitucional podria abastar dos mandats i arribar fins al 2018). D'una banda, l'oposició –sobretot a les ciutats– seguirà creixent i denunciant els tics autoritaris del poder. De l'altra, la crisi econòmica, que a Rússia ha esdevingut recessió, no permetrà el creixement de la dècada anterior. De portes enfora aires de guerra freda: increment de les partides pressupostàries destinades a armament; inviolabilitat de les línies vermelles de les fronteres russes (com ja va demostrar a Geòrgia l'estiu del 2008); suport als pocs règims aliats que li resten (tot i que Putin se n'ha desmarcat, el president rus és la darrera esperança de Baixar al-Assad a Síria, on Rússia conserva l'última base naval –Tartus– fora de les seves fronteres); utilització del gas com a eina de pressió sobre la UE. En definitiva, un tornem a començar però des de bases més febles.
