El molí

El molí és de fa uns quants segles. Van viure-hi també durant segles. Gent humil que molia el blat, que treballava els pocs camps que tenia i que segurament duia un hort. Van abandonar-lo fa 40 anys. El lloc és massa humit i massa obac: ja no valia la pena viure-hi, si no donava per viure'n. Sempre l'havia vist així, però fa dos anys algú va arriscar-se a comprar-lo perquè hi ha gent que pensa que les oportunitats vénen amb les crisis. Durant uns mesos, van treballar-hi uns paletes assegurant els fonaments i refent els teulats. Però la primera cosa que van fer va ser tancar la propietat perquè la propietat és sagrada. Un dia van plegar. Vaig preguntar què els passava i em van dir que no hi podien continuar treballant perquè l'amo no els pagava i perquè es treballa per viure i perquè cobrar el treball és encara més sagrat. A més d'haver de lluitar contra la crisi, als catalans d'avui ens passa el mateix. Ens toca plantar cara a un Estat que fa d'amo i que és ple de coses sagrades que tot sovint no sentim com a nostres: la unitat, la constitució amb tot el que se'n deriva, la monarquia, els toros, la Roja o la recentralització gens dissimulada, malgrat l'última sentència relacionada amb la seva impossibilitat d'entendre que som majoria els que no volem tenir només la seva llengua… Es tracta d'un Estat que, a més de no pagar el que deu com l'amo d'aquell molí, fa segles que ens espolia. Aquesta setmana un tal Montoro va justificar que el govern de què forma part decidís no complir els objectius de dèficit marcats per Brussel·les, mentre obligava a complir els mateixos objectius als governs autonòmics, dient que el tema no era qui flexibilitza o qui relaxa, sinó qui corregeix. I, en això, hi estem d'acord: sempre han corregit ells. Han estat segles volent corregir-nos, però no han pogut. I s'ha de ser espanyol per no poder entendre per què. Sí, són incorregibles.