¿Què ens cal per seduir?
És en les distàncies curtes quan un se la juga, com ara en una relació de parella. Però ¿i si això es dóna entre la normativa i l'estàndard? ¿Qui se la juga i per què? El dijous 8 de març, el Col·legi de Doctors i Llicenciats va organitzar una taula rodona sobre estàndard i correcció en el català actual. Alguns dels ponents consideraven que la distància entre la normativa i l'estàndard s'hauria de reduir perquè l'IEC, diuen, hauria de ser més propera a les “necessitats” reals o lingüístiques en el dia a dia.
La Secció Filològica –amb uns pressupostos irrisoris comparats amb els de la Real Academia, que també paguem els catalans– ha acabat d'enllestir la redacció de la sintaxi normativa, i probablement l'any que ve la publicarà en xarxa. Sembla que aquesta sintaxi escurça les distàncies amb els models de llengua a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, i aquest escurçament es podrà veure en la incorporació de qüestions no reconegudes fins ara.
Però ¿què és la normativa?, i ¿què és l'estàndard? Sabem que Sergi Pàmies o Quim Monzó fan servir combinacions pronominals no reconegudes de moment per la normativa: n'és un exemple l'hi diré en lloc de li ho diré. Si som conscients del que diu la norma, i també sabem què és col·loquial genuí, aleshores la distància es redueix considerablement. Vull dir que la reducció pronominal, per exemple, és una adaptació de la norma a un registre proper a l'estàndard, i per tant la solució presa és adequada al registre literari d'aquests dos autors.
En el debat, però, es va insistir en la distància entre la varietat estàndard (que és la varietat comuna a tots els dialectes, que comparteix de cadascun les formes més generals) i la normativa. Per exemple, el ponent Joan Badia ens deia que els manuals són massa restrictius i que s'ha de treballar molt més la competència comunicativa. Hi estic plenament d'acord. Ara bé, per poder organitzar un discurs argumentat, i amb un estil propi, el primer que cal és tenir coneixements de les normes gramaticals i dels usos de l'estàndard i de les varietats no estàndards. Sense aquests coneixements previs, no podem gaudir d'un aprenentatge comunicatiu, d'un aprenentatge basat sobretot en la diversitat textual.
Un altre dels ponents, Albert Pla, comentava que hi ha d'haver una ampliació de la normativa, fruit de la necessitat dels mitjans de comunicació. Es dóna, a vegades, en els llibres d'estil una transgressió de la normativa com a reflex entre la norma i l'ús. Exemples: n'hi donaré o li'n donaré, per + infinitiu, hi ha o hi han... Però la pregunta que ens fem és: ¿realment un mitjà de comunicació transgredeix la normativa, o simplement l'està reinterpretant o adequant estilísticament? (llevat que l'adequació es basi en criteris de dubtosa genuïnitat, és clar). És cert que la nova gramàtica haurà d'incloure certs fenòmens sintàctics que tenen també molta vitalitat entre els parlants, ni que sigui d'un sol dialecte, però també és cert que la nova gramàtica ha de mostrar les normes en els seus diversos contextos o gèneres estilístics.
Si tothom està d'acord que cal reduir més les distàncies entre normativa i estàndard, aleshores cal que hi hagi un joc de seducció permanent entre la institució acadèmica i el món d'ensenyament i dels mèdia; un joc que ens permetrà concloure que la paraula viva és la que neix del cor, és també la que estudia l'acadèmia i és finalment la que es reinventa permanentment perquè la societat la gaudeixi en la seva màxima plenitud.
