Votar independència

En una conferència que el catedràtic de Ciència Política, Ferran Requejo, va impartir fa uns dies a la seu nacional d'Òmnium Cultural dins el cicle sobre processos secessionistes de nacions sense estat, va recordar que “un diputat independentista és aquell que es presenta a unes eleccions amb la independència en el seu programa”. En efecte, en un context democràtic, la primera condició per considerar obert un procés sobiranista és que el partit o partits que es presenten amb el compromís de declarar la independència guanyin unes eleccions i obtinguin la majoria en un parlament. A partir d'aquí, el govern que es constitueixi, recolzat per les urnes, pot executar la transició cap a l'estat propi tot obrint negociacions amb l'estat del qual se secessiona i amb la comunitat internacional a fi d'obtenir el reconeixement dels altres estats com a nova entitat sobirana. Les qüestions de legitimació concreta que es reclamin des de la comunitat internacional (si la independència, per exemple, ha de ser ratificada o no en referèndum ciutadà) serà un dels aspectes que s'acabarà de perfilar en les negociacions, però, a fi que les altres entitats et reconeguin com a subjecte amb el qual dialogar, el projecte independentista ha de ser impulsat pel govern i per la majoria parlamentària que el recolzi.

Evoco aquestes reflexions del professor Requejo perquè em semblen especialment pertinents en un moment de nova ebullició d'iniciatives sobiranistes en la societat civil. Cal celebrar, per exemple, l'empenta que ha adquirit el moviment organitzat per l'Assemblea Nacional Catalana constituïda el passat cap de setmana, però cal recordar constantment als seus integrants que per sortir de l'atzucac és imprescindible, almenys, que els mateixos ciutadans que aposten per la independència de Catalunya en iniciatives socials votin un partit amb un programa independentista a les properes eleccions. Per posar un altre exemple, si les gairebé 900.000 persones que entre 2009 i 2011 van votar a les consultes populars sobre l'Estat propi en els diversos municipis del país haguessin votat un partit que es presenta a unes eleccions amb el compromís de declarar l'estat propi, la majoria parlamentària per assolir aquest objectiu ja seria a tocar. Contra els apòstols de l'ambigüitat que sostenen que incorporar la independència en el programa gairebé s'assimila a un acte de puresa integrista propi de tendències minoritàries cal respondre que aquest ha estat el camí habitual en la política comparada, que ha estat el que ha permès a moltes nacions esdevenir estat i que no parlem de puresa sinó de racionalitat, la racionalitat que, al meu parer, es pot desprendre de les citades paraules del doctor Requejo.

Contra una percepció força estesa sobre l'independentisme polític dels últims anys la veritat és que el primer cop que un partit o una coalició de partits es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb un programa independentista, això és, amb el compromís explícit d'obrir una transició cap a la independència i de declarar la independència si s'obtenia la majoria, va ser a les eleccions de 2010 amb Solidaritat Catalana per la Independència, d'una banda, i Reagrupament, de l'altra. Com que Reagrupament no va obtenir representació parlamentària, es pot afirmar que els únics “diputats independentistes”, segons el criteri de Requejo, que en aquests moments hi ha al Parlament de Catalunya són els quatre diputats que va obtenir SI.

Malgrat que en la seva declaració ideològica de 1993 consti que Esquerra Republicana de Catalunya defensa la “independència de tota la nació” cal recordar que ERC en les darreres convocatòries electorals al Parlament de Catalunya no s'ha presentat mai amb un programa independentista. Al 2003 la proposta republicana consistia en reformar l'Estatut d'Autonomia, el 2006 en demanar una majoria per continuar governant dins del sistema autonòmic i el 2010 en una genèrica apel·lació a la seva condició de “gent valenta” per bé que en el seu programa ni tan sols constava cap resposta concreta a l'atac a l'autogovern que havia suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

El nou President d'ERC, Oriol Junqueras i el seu grup al Parlament de Catalunya continuen resistint-se a desplegar una acció independentista. En declaracions dels darrers dies, Junqueras continua cenyint el seu discurs i el seu objectiu polític al “concert econòmic”, fa conferències davant de l'empresariat català en les quals els demana que lluitin per la “independència fiscal” i també defensa que aquesta “independència fiscal” és l'única solució a la situació d'escanyament que viu el país. Però i la independència política? I l'estat propi? On resta el nucli dur del missatge independentista en les paraules de Junqueras? L'ERC actual continua presonera d'una ambigüitat que l'assimila a CiU, potser víctima d'aquesta herència perversa de la clandestinitat franquista de no dir les coses pel seu nom, del “tu ja m'entens”, però que, com dèiem, i si es continua per aquest camí, inhabilita ERC per ser considerada una formació independentista segons els criteris que Ferran Requejo assenyala.

La qüestió és quines forces polítiques es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya de 2013 o 2014 amb un programa independentista, a qui es podrà votar amb la certesa que aquell vot representarà el vot que materialitzarà la transició cap a l'Estat propi i ja des d'aquí aventurem que ni ERC ni CiU es presentaran a l'electorat amb l'esmentat compromís independentista. Pel que veiem, ERC continuarà atrapada en les servituds del reformisme autonomista i CiU, la CiU actual, mai no liderarà el procés independentista, però això requereix tot un altre article per ser exposat.