Ara la culpa és dels professors

Segons una llei que ja ve del tripartit i que l'actual consellera no ha variat, el problema principal a les escoles i instituts és que no mana ningú de veritat, i que els professors no rendeixen, i que cal algú que els faci rendir, i que aquest algú es diu director professional, i que per fi ja en tenen més de dos-cents de titulats, i que d'aquests els curs que ve ja n'hi haurà uns vuitanta, nous per estrenar, cap al seu destí, a fer justícia i a posar drets aquesta colla de ganduls que tenen plaça vitalícia (no tots, eh!) i total només han de fer una trista oposició i apa, cobren molt (amb les properes retallades passarem del 12%), treballen poc (ja fem dues hores més amb alumnes que fa dos anys, i ara tres més de fixes, i aviat no hi haurà substituts, i moltes menys hores de coordinació), i no es reciclen gens –oh, ara, si no et recicles contínuament, diuen, no pots ensenyar res, quedes antic en poca estona...–, i al final mandregen tant que la culpa del fracàs escolar és clarament dels professorat, però, tatxan!, amb el nou pla de directors professionals, els estaran a sobre, els triaran, i si cal, els faran fora i tot. Eh, què us sembla, això és manar!

Fa vint-i-cinc anys que faig classes en un institut. L'inspector de torn m'ha entrat a l'aula una vegada, i no va dir-me res. En ocasió dels trist concurs de mèrits que van anomenar accés a càtedres, després de dotze anys sense fer oposicions a catedràtic, em van enviar un inspector de primària (l'altre estava malalt) i no em va fer obrir cap paper dels que li tenia preparats. Durant aquest vint-i-cinc anys he tingut director companys, i jo mateix he exercit el càrrec durant dos anys (vaig dimitir tres vegades davant la ineficiència administrativa), i hem parlat de tot, ens hem discutit i hem pensat junts, hem treballat plegats, ara dirigint tu, ara dirigint aquell altre, sempre dins del caràcter assembleari del claustre de professors, i en acord amb la tribuna general que suposa el consell escolar. Mai he observat revenges d'un professors a un altre un cop s'han fet canvis de càrrec (contra el que afirma la consellera). Érem, som encara, un reducte pseudodemocràtric dins la societat, i tothom que treballa en un centre educatiu, en general i de moment, hi ha accedit per criteris administratius i de mèrits externs. I qui havia i ha d'exercir el control, que és el cos d'inspectors, no ho ha fet realment. Si hi ha ganduls, que n'hi ha, o persones no aptes, que també n'hi ha, no és problema d'un director o altre, sinó d'inspecció, que fuig com la pesta de fer el control dels ineptes o els aprofitats. Quan des d'una direcció s'ha volgut apartar un professor, ha sigut gairebé impossible, excepte en casos molt excepcionals, que inspecció hi fes alguna cosa. Com a molt, trasllat forçós de centre.

Doncs bé, obviant els moltíssims problemes que té l'ensenyament, que no vénen només de la capacitat dels professors, i obviant que la carrera de la funció pública és un colador per culpa de la mateixa administració, que no ha exigit durant anys res més que un títol de mestre o de llicenciat, una administració que ha nomenat catedràtics només gràcies a l'antiguitat i als punts administratius (?), obviant tot això, ara surt la consellera culpabilitzant el professorat, emprant un argument letal per al prestigi i l'eficàcia de l'educació: que als mestres i professors, com que no en sabem prou i som ganduls, ens cal un director fort a sobre. Ja poden anar fent programes ensucrats a TV3 per prestigiar-nos (qui assessora TV3, un selenita, un marcià?), si la mateixa consellera opta per la via autoritària per solucionar un problema que plantejat així és fals, però que li va perfectament per treure's de sobre un responsabilitat seva: la inspecció i el control de qualitat. Ara serà el Sr. Director, algú que, per més ironia, no farà classes i no tindrà contacte amb els alumnes, un tecnòcrata aspirant a tenir poder, perquè només algú psicològicament aspirant a tenir poder pot voler optar a una plaça en la qual es trobarà atrapat entre l'administració, que li carregarà els neulers (bingo!), i un professorat que a la mínima es veurà atacat pels dictats d'una gerència (car serà gerència i no pas direcció). Per un o dos casos en que tot anirà bé, n'hi haurà deu que semblaran escoles privades, on, contra el que es diu, res funciona millor que en una escola pública.

El residu democràtic i assembleari de l'escola pública –on si no troben directors és per culpa del mal servei de l'administració– s'ha acabat. Quina societat més maca que tenim! Un professor és algú sospitós. I amb el beneplàcit de molts, també d'altres partits, que, amb grans cops de cap, pensen com la consellera. La majoria. Ara, fer una autèntica formació del professorat i una autèntica selecció de personal, això mai. Massa feina. El nou director ja s'arreglarà. I si conculca la llibertat de càtedra o hi posa el seu cosí, què hi farem. És un professional, senyors! I els d'ara què són? Uns aficionats?